Emblema del cine català dels 80 i 90

La trajectòria de Ventura Pons, finat ahir als 78 anys en un accident domèstic, a l’ennuegar-se, té llums i ombres. Va ser un dels grans valedors del cine català i en català, dels pocs que aconseguia estrenar les seves pel·lícules fora de Catalunya en versió original catalana amb subtítols en castellà. Eren els temps, meritoris, de films com El perquè de tot plegat (1994), adaptació dels relats de Quim Monzó; Actrius (1996), un duel d’altura entre Núria Espert, Rosa Maria Sardà, Ana Lizarán i Merce Pons, de Carícies (1998) i Amic/amat (1999). Després, el seu estil de relats d’episodis creuats i ambients teatrals es va anar esgotant, i algunes de les seves últimes pel·lícules no van estar a la mateixa altura.

També es va incorporar en la indústria com a exhibidor, dirigint el cine Texas de Barcelona amb resultats econòmics no molt satisfactoris: va ser una bona idea mal gestionada.

Pons, que en els últims anys arrossegava problemes de salut agreujats per un ictus, es va convertir en un dels noms més importants del cine català gràcies a aquestes combinacions d’històries creuades heretades de Robert Altman i Paul Thomas Anderson, la reivindicació/normalització de l’homosexualitat en la pantalla i els seus repartiments amb tot l’star-system català i espanyol (Sardà, Espert, Lizarán, Pons, Julieta Serrano, Lluís Homar, Enric Majo, Amparo Moreno, David Selvas, Josep Maria Pou, José Coronado i Carme Elías van ser recurrents en el seu cine).

Un altre dels aspectes que va caracteritzar la seva etapa cinematogràfica l’emparenta amb John Huston i altres directors que van crear una obra personal adaptant sempre material aliè, fos literari o teatral: Monzó, Josep Maria Benet i Jornet, Sergi Belbel (fins i tot en tres ocasions), Jordi Puntí, Ferran Torrent, Lluïsa Cunillé i Lluís-Anton Baulenas li van subministrar els suports argumentals de les seves pel·lícules més destacades.

Un debut interessant

També va adaptar escriptors anglosaxons, com a Menjar d’amor (2002), a partir de la novel·la de David Leavitt, rodada en anglès i interpretada per Paul Rhys (el majordom de la recent Saltburn) i Juliet Stevenson. Això quant al cine de ficció, ja que Pons va treballar també el documental al llarg de tota la seva carrera. De fet, una de les seves pel·lícules més importants és Ocaña, retrat intermitent (1978), film sobre el pintor José Ocaña que continua sent avui un dels millors retrats de la Barcelona alliberada de finals dels anys 70, de les Rambles, la plaça Reial, Nazario, la contracultura llibertària i les reivindicacions sexuals.

A aquest interessant debut el van seguir diverses comèdies una mica tòpiques que, malgrat això, el van consolidar com un dels directors de més èxit a Catalunya: El vicari d’Olot (1981), ¡Puta misèria! (1989) i, sobretot La rossa del bar (1986), amb la debutant Núria Hosta, Enric Majó i Ramoncín al capdavant del repartiment, banda sonora de Gato Pérez, guió de l’escriptor argentí i contracultural Raúl Nuñez i, de nou, protagonisme de l’antic barri xino barceloní. No és estrany que la productora de Pons es digués Els Films de la Rambla.

Notícies relacionades

Delícies per ballar plorant

Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

Amb Núria Hosta va repetir en la que possiblement fos la seva comèdia més popular ¿Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991), imitació de les comèdies romàntiques del Hollywood dels 50 amb tres amigues disposades a trobar parella en la nit de la Barcelona preolímpica. Eren altres temps per a la ciutat i per al cine català. I també per a Pons, que a partir de la seva adaptació dels relats de Monzó continguts a El perquè de tot plegat va deixar la comèdia més o menys hedonista per entrar en terrenys més propis del melodrama sobre els desitjos, amistats, soledats, rancors i supervivències afectives. En aquest terreny va ser més sobri, però també amb alguna peça distesa com demostra Anita no perd el tren (2001), una altra de les seves col·laboracions amb Rosa María Sardà i José Coronado, una història tragicòmica d’una taquillera de cine prejubilada per força i un dels treballadors que operen en el solar en el qual abans va estar la vella sala cinematogràfica.

A Gato Pérez, un altre argentí establert a Espanya, cap visible de la rumba catalana, va dedicar Pons el segon dels seus documentals importants El gran Gato (2002). Va continuar fent relats de cambra com el de Barcelona (Un mapa) (2007), sobre les relacions entre els sis habitants d’un pis de l’Eixample, però es va decantar pel documental: Ignasi M. (2013), retrat d’Ignasi Millet, seropositiu, o Cola, Colita, Colassa (2015), sobre la fotògrafa Colita, també recentment finada.