Una història cultural de la Reial

La plaça Reial i el seu entorn van ser durant dècades un pol cultural de primer ordre. La rumba catalana, el jazz, les anomenades tribus urbanes dels 80 i l’‘indie’ dels 2000 hi van tenir la trinxera. Però la línia dinàstica s’ha trencat en nom del turisme.

Una història cultural de la Reial

ramón vendrell

4
Es llegeix en minuts
Ramón Vendrell
Ramón Vendrell

Periodista

Especialista en pop antic, tebeos, llibres, rareses i joventut

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La plaça Reial i el seu entorn van ser durant dècades un pol cultural de primer ordre, potser el més poderós que mai hagi tingut Barcelona, amb permís a tot estirar del Paral·lel anterior a la Guerra Civil. Ja no. Un hotel de cinc estrelles gran luxe de la cadena Sonder i restaurants dels grups Tragaluz (Tomate), La Pomada (Glaciar), Andilana (Les Quinze Nits), MariscCo (MariscCo) i Degusplus (Rossini) dominen la Reial. Cert, l’Ambos Mundos i el Tobogan, rebatejat La Gallega de la plaza Real, segueixen en mans familiars, i l’Ocaña juga la carta d’evocar el passat bohemi de l’enclavament. Pocs barcelonins freqüenten uns i altres. Als voltants, a més de restaurants per a turistes, també hi ha bars per a turistes i botigues de records. No sempre va ser així.

Una història cultural de la Reial /

La taverna flamenca El Charco de la Pava (Escudellers, 5) va funcionar entre el 1947 i el 1961. Allà hi van actuar Antonio González El Legañas i Antonio González El Pescaílla, pare i fill. Es diu que en aquest local hi hauria nascut el ventilador. Molt a prop hi havia Casa Matías (Nou de Sant Francesc, 6) i La Macarena (Nou de Sant Francesc, 5), temples flamencs oberts el 1940 i el 1941, respectivament. Al bar de cites El Paso, a Escudellers, es van forjar als 60 Los Amaya.

La Sisena Flota

La Sisena Flota va començar a atracar a Barcelona el 1951. Amb els marines nord-americans van arribar moltes coses, totes elles susceptibles de ser analitzades en clau colonial. En una altra ocasió. Als efectes que ens interessen, van sorgir bars amb música (i dones), boîtes i night clubs. Un d’aquests locals de mala mort, el Brindis (plaça Reial, 17), es va transformar en la cava de jazz Jamboree el 1960 després d’observar el seu propietari que al Tobogan, just davant, no li anava gens malament com a seu de les sessions del Jubilee Jazz Club. El Kit Kat (Escudellers, 10), amb un ambient anomenat Stereo Club dedicat al jazz i un altre en format de night club on tot valia; el Zodiac i el Montparnasse (tots dos al passatge Madoz) es van afegir a un micromon jazzístic en tota regla. La discoteca Jazz Colón va ser un afegit tardà.

Minotauro i Glaciar, tots dos locals a la Reial, van ser meques grenyudes en la dècada de 1970. El pintor José Pérez Ocaña, només Ocaña per a les restes, va començar a viure a la plaça, número 12, el 1973. El Karma va obrir el 1978 i va oferir concerts fins que les regulacions de seguretat van obligar a eliminar l’escenari per col·locar-hi una sortida d’emergència. La Texas, residu de l’era Sisena Flota, va ser reciclada el 1980 per Xavi Cot com a refugi dels primeríssims punks. Hi van actuar, almenys, Último Resorte, 1984 i Clinic Humanoyds. El 13 de novembre de 1982 es va transformar en Sidecar.

Perill però és igual

Els 80 van ser anys de glòria per a la Reial i voltants. Malgrat que era una zona fumuda de veritat a causa de l’epidèmia d’heroïna. De port a muntanya: el Fantástico, a Nou de Sant Francesc, era un formiguer punk; gairebé porta amb porta, el Camel acollia personal més veterà i del barri; el Bogie (Vidre, 7) concentrava la parròquia heavy. A la Reial, els ja esmentats Karma i Sidecar, pica moderna en ambient patibulari. I més amunt, a Rauric, el Kike, desfasat bar protoqueer, o simplement maricon, en què Nazario i companyia van fer les mil i una, totes bones. Pel Kike hi va passar Marc Almond i al Kike va deixar grafitis perduts Keith Haring. Les historietes d’Anarcoma, de Nazario, reflecteixen aquest ambient, del qual també formava part l’EA3.

No mitificarem els 80 en la Reial. Com diu una font: "Hi havia cent pispes per cada guiri; ara és al revés".

Als 90 s’hi va afegir el Malpaso i a cavall dels 90 i els 2000 tot aquest substrat de mala vida va cobrar impuls indie. Amb el New York, on abans havien estat El Charco de la Pava i el New York, escenari de l’espectacle de Peki d’Oslo, més endavant coneguda com a Amanda Lear. Amb el Tequila, també a Escudellers, ara una fleca 365. Amb el Fonfone, d’on emergirien els Nasty Mondays. Amb el Fantástico, inversemblant adaptació.

Notícies relacionades

Motius per anar a la Reial i voltants són el Sidecar (veurem), el Jamboree (reobert el 1992) i el Marula Café (Escudellers, 49).

Aquesta memòria urgent es limita al Gòtic. Si creuéssim la Rambla i entréssim al Raval ja la cosa sortiria de mare: des de La Criolla fins al Moog.