Orfenats, tsunamis i dinosaures arriben a l’escena del Liceu

Els concerts amb músiques de pel·lícules es poden plantejar de diferents maneres escenogràfiques en la seva relació/evocació de les imatges que aquestes músiques acompanyen. El dedicat a les bandes sonores dels films de Juan Antonio Bayona, celebrat divendres al Gran Teatre del Liceu, amb interpretació de l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Cor Madrigal, i direcció de Fernando Velázquez, va optar per un disseny molt elegant. Res de seqüències de les pel·lícules de les quals s’interpretava la música, sinó uns senzills fons amb el títol del film en qüestió i algun element minimalista que il·lustrés el sentit del relat. En aquest tipus de concerts prioritza la música, per descomptat, i la seva escolta en directe, amb interpretació i acústica formidables, ha d’evocar els films però també és qüestió d’assaborir-la més enllà de les escenes que complementen, amb nous arranjaments, pauses i crescendos. En el fons, un redescobriment.

Així va discórrer, durant gairebé dues hores i amb totes les entrades venudes, un viatge musical per les fantasies i realitats cinematogràfiques del cine de Bayona, qui en la seva breu aparició sobre l’escenari, passat ja l’equador del concert, va dir que el seu viatge de Trinitat Vella, el barri barceloní on va néixer, al teatre del Liceu, era un viatge realment important.

Testimoni en viu

Després de la interpretació de la suggerent obertura de L’orfenat per obrir boca, va sortir a escena l’actor Roger Príncep, que va debutar amb sis o set anys en aquest primer llargmetratge de Bayona amb música de Velázquez. Després de relatar la seva experiència en el rodatge, i la por que va passar al veure la pel·lícula per primera vegada malgrat saber-se-la de memòria, l’orquestra va executar dues peces més d’aquest relat de fantasmes que clamen pel seu passat. De fons, a la pantalla, es projectava una paret estampada amb el títol de la pel·lícula i les ombres d’unes mans que pujaven i baixaven, inquietants i movedisses, des del més enllà.

Va seguir la suite d’Un monstre em ve a veure, lírica i delicada, amb la pantalla envaïda per la casa i l’arbre, dos elements essencials en el film. Després de la interpretació del tema principal de John Willams per a Parc Juràssic, va entrar a través d’un vídeo Michael Giacchino, compositor de les dues últimes pel·lícules de Bayona, Jurassic world: El regne caigut i La sociedad de la nieve. Es coneixen des de fa anys i, a través del missatge gravat, es va notar la mateixa complicitat que l’establerta amb Velázquez, qui a continuació va carregar amb força la direcció de la suite del film juràssic de Bayona amb la pantalla envaïda d’efectes flamígers sobre l’èxit del dinosaure de temps remots.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

María Belón, la protagonista real de la història evocada a Lo imposible, va explicar la seva relació amb la pel·lícula i la seva música i va donar pas a dos grans temes d’aquesta cinta sobre el devastador tsunami, la por de la mort i l’esperança en la vida, mentre de fons uns fanalets vermells volaven cap al cel sobre el títol de la pel·lícula. Va tancar el concert la suite de La sociedad de la nieve, amb un suggerent i introspectiu treball de guitarres i excel·lent contrapunt del cor. A la pantalla, mentrestant, la imatge fixa d’un paratge nevat i la silueta de l’avió destrossat.

Però no era el tancament definitiu, hi va haver bis, o propina com va dir Velázquez, i no un, sinó dos. El primer amb el tema Shock and auction, breu fragment de Jurassic world: El regne caigut, ràpid i tallant. El segon va ser una inesperada grata sorpresa, alhora que un autèntic viatge al passat de Bayona i Velázquez amb la interpretació de la música utilitzada en El hombre esponja, curt del 2003 que va suposar la primera col·laboració entre tots dos. Un altre llarg viatge el que s’ha recorregut des d’aleshores.