Inquietant joc d’espies a Barcelona

Abans d’arribar a Mata Hari més enllà del mite, al poc conegut paper de la glamurosa actriu austríaca Hedy Lamarr com a inventora del sistema precursor del GPS, el wifi i el Bluetooth o als ‘gadgets’ de James Bond, la cocomissària de ‘Top secret. Cine i espionatge’ Alexandra Midal llança un avís inquietant: «Ens estan escoltant. Molts tapem amb un paperet la càmera de l’ordinador, però oblidem que també espien el que diem en veu alta. ¿Quantes vegades no has estat parlant d’alguna cosa al costat del mòbil i et comencen a entrar anuncis relacionats amb això?». Inicia el recorregut de l’exposició que fins al 17 de març allotja el CaixaForum Barcelona passant sota un enorme llum d’aranya de vidre de Murano que s’encén i s’apaga intermitentment. Compte! Està retransmetent en codi morse un text de Georges Bataille. Aquesta obra de Cerith Win Evans del 1958 és una de les molt diverses 270 peces que componen aquest «joc de miralls» entre els oficis d’actors i actrius i dels espies reals al llarg d’un segle.  

Un barret amb pistolera, un detector de mentides, perruques i bigotis falsos, sabates que amaguen una fulla retràctil al taló (per tallar la corda en cas de ser lligat), una pipa amb un dard enverinat, càmeres ocultes en bolsos o maletins, paraigües capaços d’inocular verí..., tots utilitzats per espies reals, componen el relat de la mostra, cocomissariada per Matthieu Orléan. En la ficció se succeeixen els clips de 90 pel·lícules, cartells i altres referències cinèfiles d’Alfred Hitchcock a Fritz Lang, passant per títols com ‘La vida dels altres’, ‘La casa Rússia’, ‘Xarxa de mentides’, ‘Spy game’, la sèrie ‘Homeland’ o la saga ‘Bourne’, els models dels quals al món real s’han de buscar en alertadors independents com Edward Snowden i Chelsea Manning.  

Un espai estel·lar ocupa l’univers Bond, l’espia més pop, nascut de la ploma d’Ian Fleming i que no seria el mateix sense els ‘gadgets’ que li presentava el Doctor Q a cada aventura. Unes vitrines guarden l’esmòquing ensangonat que va lluir Daniel Craig a ‘Skyfall’ junt amb la indumentària de pell granada que es va enfundar Hale Berry a ‘Mor un altre dia’. Al costat, l’enorme cocodril submarí on es va ficar Roger Moore a‘Octopussy’. Són només algunes de les curiositats d’aquesta nova col·laboració amb la Cinémathèque Française del CaixaForum, que arriba després de la seva estrena a Madrid.

Torna a inquietar la comissària a l’explicar que durant el procés de documentació per a la mostra, intentant buscar informació en diferents àmbits, van rebre diverses trucades anònimes. «Ens preguntaven qui érem i per a què investigàvem i preguntàvem tant... Un espia pot ser qualsevol de la teva família i pot ser que tu no ho sàpigues mai».  

La mostra també desconstrueix la «imatge fal·lòcrata de la dona espia tradicionalment sexualitzada, mostrada al cine com a ‘femme fatale’ i associada a la seducció». «Hi ha precedents del contrari, com una pel·lícula francesa muda del 1917 en què la dona canvia constantment de vestuari, és campiona de jujitsu i és una espia forta i independent», explica Midal davant una foto gegant de Greta Garbo en el paper de Mata Hari i al costat del retrat que Andy Warhol va fer de l’actriu caracteritzada com a tal. La imatge de la famosa agent doble i ballarina de ‘striptease’, també encarnada per Jeanne Moreu o Sylvia Kristel, sí que ha sigut utilitzada com a mite del sexpionatge. 

Una fascinant Mata Hari balla en unes fotos que contrasten amb un petit gravat en fusta de Johannes Mulders que reprodueix el seu afusellament després de ser condemnada a mort per espiar per a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Les acompanyen dos dels seus quaderns personals de retalls de premsa, amb fotos, notes manuscrites i cartes dels seus admiradors i amants, entre ells Puccini i el baró Henri de Rothschild.  

Lamarr, inventora del wifi

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

També hi contrasta la història deHedy Lamarr. Un expressiu bust en bronze de Nina Childress homenatja l’escena amb què l’actriu austríaca va protagonitzar als 18 anys el primer orgasme del cine, a ‘Éxtasis’ (1933). «Va ser un escàndol –apunta la comissària–. Tant, que els seus pares, de família burgesa, li van imposar un matrimoni de conveniència amb un home gran que tenia una fàbrica d’armes. I com que s’avorria molt hi anava a aprendre dels enginyers. Fins que es va escapar i va anar a fer carrera a Hollywood, on els diaris la descrivien com la dona més guapa de l’univers». Més enllà dels papers de dones fatals, Lamarr, autodidacta, es va abocar als seus invents i va desenvolupar un sistema per teledirigir torpedes amb el qual contribuir a la maquinària de guerra. Però l’Exèrcit el va desestimar. «Hi va influir molt –afirma Midal– que fos dona i austríaca. La mostra reprodueix la patent del sistema secret de codificació que va inventar i que va ser la base dels sistemes de comunicació actuals com el telèfon mòbil o el GPS.   

El visitant, convidat a emular 007, tindrà una sorpresa final. Descobrirà que la distància entre l’espia i l’espiat pot no ser gaire gran...