Berto Romero: «La televisió tritura la vida per convertir-la en aliment»

‘El otro lado’ combina comèdia i terror, i a més retrata el drama d’un home profundament danyat. ¿Com s’aconsegueix que una barreja tan complexa no faci aigües?

És que jo no estic segur que no faci aigües, encara cal veure què opina el públic. La idea central ha sigut explicar una història de fantasmes, tenint en compte que n’hi ha de moltes maneres. Hi ha fantasmes sobrenaturals, però també hi ha fantasmes que són producte del pes de la culpa, de les mentides, dels objectius vitals no complerts, de les bufetades que dona la vida. Hem volgut parlar de tot això assegurant-nos que, mentrestant, no faltin els acudits. Ha costat.

¿D’on prové el seu interès en el tema sobrenatural? 

M’ha cridat l’atenció des que era molt petit, potser des que vaig veure ‘Poltergeist’ (1982) per primera vegada. Qualsevol història em resulta molt més interessant si inclou objectes que es mouen de forma inexplicable, i vaig passar bona part de la meva vida consumint tot tipus de programes de ràdio o televisió que en parlessin, com ‘La rosa de los vientos’, ‘Espacio en blanco’, Milenio 3’ i, més recentment, el pòdcast ‘La escóbula de la brújula’. Però compte, jo soc molt escèptic. No crec en res de tot això.

Un altre dels grans temes de la sèrie és l’ofici periodístic, i en concret el conflicte entre un enfocament honest de la professió i un enfocament sensacionalista i manipulador. ¿Per què va situar la història en aquest àmbit?

El periodisme viu una època de transició i desesperació. Els mitjans tradicionals agonitzen però no desapareixen, i s’alimenten d’altres mitjans emergents però que encara estan en bolquers i no saben monetitzar-se. En realitat, és un conflicte que afecta no només el periodisme sinó la societat en el seu conjunt, que es troba en estat de confusió i exposada a notícies falses i discursos populistes. En concret ens hem centrat en el món de la televisió perquè a mi em fascina, per la seva capacitat per triturar qualsevol cosa i convertir-la en aliment. Tritura el pur per fer-lo impur, i tritura l’impur per fer-lo espectacular. És com un mercat de processament de la vida per convertir-la en un discurs. Em sembla al·lucinant. 

Parlant de la televisió, fa la sensació que vostè s’està desvinculant d’ella per centrar-se en l’àmbit de la ficció. ¿És així?

Jo només he fet televisió junt amb l’Andreu Buenafuente, i ell sempre ha donat als seus col·laboradors un grau excepcional de llibertat. Se m’ha identificat com algú de televisió malgrat que la televisió mai m’ha agradat gaire. No m’interessaria presentar ‘realities’ o concursos, per exemple. El que sempre m’ha agradat és el que jo veia a la televisió, que eren sobretot pel·lícules i sèries. No vull semblar un desagraït, soc el que soc gràcies a haver sortit per la televisió. Però reconec que la tele, tot i que m’ho ha donat tot, no m’agrada.

Notícies relacionades

Jordi Évole: «Josu Ternera m’ha decebut, vaig pensar que seria més conciliador»

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

¿Quins són els fantasmes dels quals vostè té por a la vida real? 

La meva por més gran és desenganxar-me de la realitat, perdre la capacitat de contacte amb el món; quedar-me ancorat, fora de tot, no avançar més. Jo crec que és una típica por del còmic, perquè al còmic se li nota molt quan ha perdut aquesta connexió i comença a explicar acudits que la gent no entén. Aquest és el meu fantasma més gran.