Bayona tancarà la Mostra amb una altra impossible història de supervivència

«Per a la societat era impossible que haguéssim xocat contra la muntanya i continuéssim vius, era impossible que poguéssim suportar el fred, era impossible travessar aquesta muralla de neu, roques i gel i era més impossible encara continuar caminant, quan vam trobar, al darrere, una infinitat de muntanyes blanques, en lloc de les valls verdes que imaginàvem. Era impossible, sí. Però la història dels Andes és una successió de quimeres, de situacions inadmissibles». Quan J.A. Bayona va llegir aquestes línies per primera vegada, fa més d’una dècada, va quedar tan afectat per la història de supervivència que il·lustraven que va decidir manllevar-los la seva paraula més recurrent i utilitzar-la per titular ‘Lo impossible’, la pel·lícula que estava rodant just en aquell moment i que també era el relat d’una catàstrofe amb final relativament feliç. Pertanyen al llibre ‘La societat de la neu’, de Pablo Vierci, que el director barceloní ha utilitzat ara com a base del seu llargmetratge homònim, que el 10 de setembre es convertirà en la primera pel·lícula espanyola de la història que clausura una edició de la Mostra de Venècia.

La història que ‘La societat de la neu’ és igual de coneguda com la «tragèdia dels Andes» que com el «miracle dels Andes»: el 13 d’octubre de 1972 el vol Fairchild FH-FH-227D, que viatjava entre Montevideo i Santiago de Xile, es va estavellar accidentalment contra una glacera als Andes a causa d’un error humà: els pilots van començar el descens abans de temps. 72 dies mes tard, el planeta va descobrir que 16 dels 45 passatgers d’aquell avió, reservat pels jugadors del club de rugbi uruguaià Old Christians i els seus familiars, havien sobreviscut; l’entusiasme va donar pas a l’estupor quan va quedar clar el que havien hagut de fer per mantenir-se amb vida.

«Una bandada de micos»

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

A les pàgines del llibre de Vierci, algú ho descriu així: «Era com una bandada de micos. Setanta-dos dies sense rentar-nos, sense treure’ns la roba, menjant carn humana, que en un primer moment era un tallet però després es va transformar en una ració de menjar i més endavant ja quedava l’os pelat per allà a terra i en venia un i l’agafava i se’l posava a la butxaca del sac i després es posava a llepar-lo davant dels altres».

Molts vam tenir primera notícia d’aquell succés gràcies a la pel·lícula ‘Viuen’ que Frank Marshall va dirigir el 1993 basant-se en un llibre escrit per Piers Paul Read amb intencions eminentment periodístiques. Poc a veure, doncs, amb la barreja d’assaig, novel·la i fins i tot poesia oferta pel de Vierci, que al seu dia va ser company d’escola de molts dels supervivents i que va armar el seu relat amb fragments dels d’ells. Per posar-hi imatges, Bayona va decidir filmar el gruix de la seva pel·lícula a Sierra Nevada, la proximitat de la qual a l’Equador permetia reproduir amb la màxima fidelitat la llum dels Andes. Es van construir ni més ni menys que tres rèpliques del fuselatge de l’avió sinistrat, de 7.000 quilos i 14 metres de longitud, i una va haver de ser transportada a més de 3.600 metres d’altura. Si també es té en compte que va ser un rodatge marcat per successius revessos climàtics, com dies de torb, anticiclons capritxosos i inexplicables tempestes de calitja, té sentit que ‘La sociedad de la nieve’ hagi acabat sent la pel·lícula espanyola més cara produïda per Netflix, i una de les més cares de la història del cine espanyol.