Mor William Friedkin, el director que va exorcitzar el diable

Al director no li va anar gens malament treballar per a les ‘majors’ i realitzar pel·lícules amb bolla de comercials, tot i que d’alguna d’elles ningú presagiava que arribarien a aquest gran èxit comercial. És el cas de ‘L’exorcista’ (1973), un dels films de terror més orgànics d’aquella dècada i un punt i a part en el gènere quant a la presència del diable i els que l’han de combatre. Sense el film de Friedkin no s’entendrien tantes pel·lícules posteriors sobre dimonis i exorcismes. Va ser un èxit rotund que va arrossegar tots els involucrats en la pel·lícula: un desconegut Mike Oldfield es va beneficiar sobre manera d’aquest èxit a l’incloure’s un fragment del seu ‘Tubular bells’ a la banda sonora; el disc es va vendre com rosquilles després de l’estrena del film.

Aquell relat entre repulsiu i metafísic que va convertir la jove Linda Blair i els seus vòmits i girs de cap de 360 graus en una de les figures més esborronadores del terror modern, comptava amb picades d’ullet europees com fer que un dels exorcistes estigués interpretat per Max von Sydow, tants anys representant la seva Suècia natal les reflexions religioses sobre l’existència o l’abandonament de Déu a les ordres d’Ingmar Bergman.

Remodelació del ‘thriller’

L’altre títol fonamental en la carrera de Friedkin havia arribat dos anys abans. ‘French connection’, titulat entre nosaltres ‘Contra el imperio de la droga’ (1971), va modernitzar un altre gènere, el policíac, canviant-li la fisonomia al tradicional heroi policial a través del brusc i violent inspector anomenat Popeye i interpretat per Gene Hackman. Quatre Oscar –entre ells pel·lícula i director; va ser nominat també per ‘L’exorcista’– van ajudar també a convertir-la en un dels ‘hits’ del Nou Hollywood. I una magnifica seqüència de persecució automobilística per una artèria novaiorquesa sota del metro alçat, tan dinàmica i espectacular com la més ‘cool’ executada per Steve McQueen tres anys abans a ‘Bullitt’.

Friedkin va remodelar el ‘thriller’ i va intensificar algunes pors atàviques del cine de terror. Aquestes dues pel·lícules, així com l’escàndol suscitat per ‘A la cacera’ (1979), un altre relat policíac ambientat aquesta vegada en els locals d’ambient homosexual, del qual van ser eliminats 40 minuts de metratge en la seva estrena –recuperats fa uns anys per James Franco en un documental–, no són l’únic important en la seva carrera. Però el fracàs comercial de posteriors films el va relegar a un injust paper secundari en la història del cine nord-americà. Cras error.

Notícies relacionades

Uber aposta per unes festes de La Mercè 2025 plenes de música

El Mercat de les Flors arrenca temporada a Barcelona amb 11 grans espectacles de dansa

En els seus inicis ja va tractar la temàtica homosexual a ‘Los chicos de la banda’ (1970), un film massa franc per al seu temps. Després rodaria ‘Carga maldita’ (1977), formidable ‘remake’ del clàssic francès ‘El salario del miedo’; ‘Vivir y morir en Los Ángeles’ (1985), un bon intent de reeditar l’estil policíac de ‘Contra el imperio de la droga’; el retrat d’una mentalitat criminal a ‘Desbocat’ (1987); un discret ‘thriller’ eròtic sota la influència d’‘Instint bàsic’ titulat ‘Jade’ (1995); la crua ‘The hunted (La presa)’ (2003) i la insuportablement tensa ‘Killer Joe’ (2011).

La Mostra de Venècia li va fer justícia el 2013 atorgant-li un Lleó d’Or pel conjunt de la seva carrera quan està ja semblava tancada; quatre anys després ho faria el festival de Sitges. A Venècia hauria d’haver tornat d’aquí uns dies, ja que el festival presentarà la que és definitivament la seva última pel·lícula, ‘The Caine mutiny court-martial’.