The Weeknd hipnotitza l’Estadi amb el seu xou apocalíptic

Un paisatge d’esvelts gratacels en semiruïnes dominava aquest dijous l’Estadi, parlant-nos de la (imprecisa) amenaça que ens sotja als humans. Un globus terraqüi flotant sobre el públic, i un androide platejat, i una trentena de subjectes amb túniques blanques amb aires de secta ‘new age’. ¿I el senyor artista? Saltant d’unes taules a unes altres, i d’allà a la passarel·la, camuflat sota de la seva màscara (durant mig concert), i cantant amb rigor i sentiment, tot i que era fàcil témer que l’espectacle fos més gran que ell.

Carisma difuminat

El xou va pesar més que el carisma del canadenc Abel Tesfaye, The Weeknd, oli en un llum per a la creació pop amb ascendent r’n’b, però una mica difuminat en la seva pròpia superproducció. En les cançons va estar l’ànima del concert, apuntalat en els dos últims àlbums, ‘After hours’ (2020) i ‘Dawn FM’ (2022): la triada de temes d’obertura, amb ‘Take my breath’ al capdavant.

Com cantaven Pet Shop Boys, The Weeknd i els seus fans es troben millor en la foscor, i el concert va construir amb èxit un estat mental amb vista a la profunditat de la nit, a la ‘twilight zone’ i els voltants. Cançons d’acords menors, ‘tempos’ sinuosos, làmines de sintetitzador riques en greus. De l’èpica abrasadora (flamarades a l’estil Rammstein) de ‘Hurricane’, la seva entesa amb Kanye West, a un mig temps, ‘Out of time’, digne de Michael Jackson.

Seqüències narcotitzants

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

Repertori amb més de trenta cançons, moltes d’enllaçades, incidint en la creació de llargues seqüències de música amb efectes narcotitzants. Ben construïdes, fent ballar el públic aquí i allà amb la tonada pop d’‘I feel it coming’ o propiciant el cerimonial soul a ‘Die for you’. Ja a cara descoberta, i mentre un cercle de rajos de llum es projectava cap al cel, la veu sensual de The Weeknd va guanyar projecció a ‘Is there somewhere else?’, camí d’un tempestuós ‘Call out my name’. Moment d’alerta: una taral·la fugaç de ‘La fama’, el seu duet amb Rosalía.

Tesfaye és rata d’estudi i laboratori, però al cap i a la fi, va aconseguir mantenir en suspens l’Estadi, deixant per al final els seus números més diàfans. Com ‘Blinding lights’, molt synth-pop, en què va enlluernar la seva gent tal com, diu la lletra, tantes vegades passa en un club de matinada.