La caixa de ressonància

Jane Birkin, la cantant que mai hauria guanyat un ‘talent show’

Amb una veu escassa, que avui no tindria un lloc en el paradigma musical televisiu, i sense ser compositora, l’artista francobritànica va disposar d’un do per transmetre veracitat com a intèrpret i d’un talent per construir una reivindicable obra discogràfical’artista francobritànica

Amb una veu escassa, que avui no tindria un lloc en el paradigma musical televisiu, i sense ser compositora, l’artista francobritànica va disposar d’un do per transmetre veracitat com a intèrpret i d’un talent per construir una reivindicable obra discogràfica

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

No és que Jane Birkin no hauria guanyat mai ‘La Voz’, ‘OT’ o ‘Eufòria’, és que ni tan sols hauria passat la primera preselecció. «¡Què pretén aquesta senyoreta amb aquest fil de veu!», s’haurien horroritzat els jurats, atents a rossinyols afectats i a imitadors. Però sense desconcertar amb el cant, Birkin ens va conquistar valent-se de recursos tan o més importants: una tendra pulcritud executiva, la identificació creïble amb cada estrofa, l’aparent incapacitat de fingir.

Tampoc era compositora (sí lletrista, en dos dels seus últims àlbums), però fins i tot amb aquestes carències, va donar forma a una obra discogràfica perfectament disfrutable. Hi ha artistes així, que són creadors sense ser-ho d’una manera literal: per exemple la seva amiga Marianne Faithfull. I bé, floten al voltant del personatge claus fascinants, i ressona encara l’escàndol, però un no s’ha d’oblidar de les seves gravacions, que mereixen atenció més enllà de la ressenya de Jane Birkin en clau de vida social.

Notícies relacionades

És cert que la seva discografia ha sigut, en bona mesura, un reflex de les fantasies de Serge Gainsbourg, que va compondre per a ella les seves cançons més reconeixibles, no ja només de l’iniciàtic ‘Jane Birkin - Serge Gainsbourg’ (1969), sinó del catàleg que va desplegar ja en solitari, amb peces delicioses com ‘Ex fan des sixties’ (1978) i ‘Baby alone in Babylon’ (1983). Ningú millor que ella per cantar el geni. Després d’abandonar-lo, per simple sentit de la supervivència, quan ja s’havia convertit en el decadent ‘Gainsbarre’, va mirar d’associar-se amb altres autors, i d’aquí van sortir altres discos bonics. Però no va deixar de tornar a Serge (el màgic ‘Arabesque’, 2002), si bé últimament era prometedora la seva aliança amb Étienne Daho.

Al cap i a la fi, a ella li agradava donar un aire casual a la seva peripècia. Així m’ho explicava fa 15 anys, quan la vaig entrevistar a casa seva a París, a la ‘rue de Jacob’, al cor de la ‘rive gauche’. Habitacions atapeïdes de llibres i amb paper pintat negre, mobles antics i sensació de pes, tot això en contrast amb el seu etern somriure lleuger. Es va reconèixer com una ingènua perquè havia anat a parlar amb Sarkozy perquè França no invertís en la Birmània de la dictadura militar, que tenia sota arrest domiciliari la seva amiga Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau, i va qualificar d’«accidental» el seu salt al món de les arts. «Jo vaig començar fent les coses perquè algú em triava i me les proposava». I no podies evitar pensar que és clar que sí, perquè fixar-te en ella era el més natural del món.

Temes:

Jane Birkin