Sigur Rós: «Al cap i a la fi, som una banda de rock-and-roll»

¿Com explica que hagin tardat deu anys a rellevar el seu últim disc, ‘Kveikur’ (2013) amb aquest nou treball, ‘Átta’ (vuit en islandès, al·lusió al fet que és el seu vuitè àlbum)?

Ha passat molt temps, i no és per no haver-ho intentat. Hi va haver un moment, abans de la nostra penúltima gira, en què vam mirar de treballar en un nou àlbum, però no vam arribar enlloc. Després, en Kjartan [Sveinsson] va tornar a la banda i a partir d’allà és com si haguéssim recuperat la nostra força motriu i tot va ser més ràpid. Cada disc és diferent i aquest ho és particularment.

¿En quin sentit? ¿Diria que ‘Átta’ és un àlbum influït per l’estat del món?

Absolutament. No sé si la gent l’entendrà de la mateixa manera que nosaltres, i està bé que així sigui, però aquest disc va sobre com el món s’ha convertit en un lloc bastant estrany. És increïble constatar que no aprenem dels nostres errors i que destruïm el nostre entorn. El canvi climàtic, la guerra a Europa... No hem après res.

¿Un disc per sacsejar serenament les nostres consciències?

No ens agrada dir les coses d’una manera molt explícita, però espero que aquest àlbum faci pensar la gent. És música que mira cap a dintre, com una reflexió. Em costa descriure-la. Té un so molt gran i expansiu, però alhora de molt detall. ¡Espero que el que estic dient tingui sentit!

Els textos en islandès i en el seu idioma inventat, el ‘volenska’ (llengua de l’esperança), contribueixen que voli la imaginació.

Hi ha islandès i vocalitzacions a l’estil clàssic de Sigur Rós, però també una mica d’anglès. Anem en moltes direccions en aquest disc i no tenim por de provar coses. És un disc excessiu en la seva simplicitat. ¡Uau, el que he dit!

Quan es van obrir pas, a finals dels 90, la seva música va desconcertar al no encaixar a cap casella: avantguarda, postrock, dream-pop, ambient... ¿Imaginaven que la seva música podria arribar a grans audiències?

Potser ho pensàvem, tot i que ara, amb la distància, ho veiem una mica boig: érem quatre individus d’Islàndia cantant en islandès i fent una música bastant estranya. Però el nostre no deixa de ser rock-and-roll molt bàsic. Només la manera en què toquem fa que sigui una cosa diferent.

¿Així veu Sigur Rós com una banda de rock-and-roll?

Sí, al cap i a la fi som una banda de rock-and-roll. Cada membre del grup aporta les seves influències, tot i que tenim denominadors comuns: quan érem més joves ens encantaven les bandes de rock com a Led Zeppelin, i també Leonard Cohen.

L’àlbum que els va impulsar internacionalment, el tercer, ‘( )’, conegut com el dels parèntesis, ha complert 20 anys. ¿El seu disc més determinant?

Abans de l’últim ‘tour’ vam escoltar una a una les cançons d’aquell disc per veure si era interessant incloure-les en el repertori, i ens va sorprendre comprovar que continuaven valent la pena tants anys després. Segurament va ser el nostre disc més difícil de fer. Hi vam posar sang, suor i llàgrimes. El vam compondre estant de gira i el vam gravar i regravar, perquè pensàvem que sonava massa als concerts i no era realment un disc.

Sigur Rós representa cert clixé sobre Islàndia: música associada a la natura, cert aïllacionisme propens a la reflexió o a l’evasió.

Tots els clixés tenen una base de realitat. L’altre dia escoltava ‘Átta’ mentre caminava pel camp, envoltat de roques, muntanyes, uns gossos que corrien..., i vaig pensar que aquest és segurament el disc més islandès que hem fet. Segurament Islàndia ens ha influït sempre, però aquí és més literal. Islàndia és un lloc on disposes de molt espai per a tu i alhora et sents sol al món. Això et transmet humilitat, la qual cosa és bona per a la creativitat, per al teu cap.

¿Com se senten actuant en un festival, el Cruïlla, junt amb artistes tan diversos com Rubén Blades, Placebo o The Offspring?

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Sempre ens ha encantat l’ambient dels festivals i tenir als camerinos del costat artistes que admirem. Admeto que ja no em veig sent a l’altre costat, amb els fans i la multitud, i que de vegades ens ha molestat tenir interferències d’altres escenaris on sonava rock o techno, però hi ha un poder especial en l’atmosfera que es crea als festivals.