El melodrama orgullosament passat de moda de Josep Saurí

Josep Saurí (Palafrugell, 1967) va canviar el periodisme per la venda d’adobs i pinsos el 2018, després d’acollir-se a un dels expedients de regulació d’ocupació que se succeïen com onades a les empreses de premsa escrita des de feia una dècada. ‘Com una pluja amarga’ (Ònix Editor), la seva primera novel·la, té una capa que funciona com a crònica simultània d’aquell temps de crisi i transformació. El llibre va ser escrit el 2016 i, passada «la seva època de rebutjos editorials i calaix», en paraules de Saurí, veu ara la llum tal qual. «No és una mirada nostàlgica sobre un sistema periodístic que s’ha acabat, sinó que està escrit quan aquest sistema periodístic s’estava acabant i no sabíem què ens passava –diu l’autor–. La perplexitat d’un dels personatges era la meva en aquell moment. L’única certesa llavors era que ens havíem carregat el que teníem».

Però el periodístic és un estrat superficial de ‘Com una pluja amarga’, el nucli de la qual no té miraments. «Fins a quin punt la pots arribar a cagar per amor o per amistat» és la pregunta de la qual parteix el text, segons Saurí, i en aquesta qüestió cava i cava sense trobar cap resposta ajudat per un triangle amorós i fraternal al qual les fa passar magres.

Hollywood, anys 50

«És una història d’amor i pèrdua amb cor de culebró –prossegueix l’escriptor–. La referència inicial són els melodrames del Hollywood dels anys 50: Douglas Sirk, Max Ophüls i companyia».

Just el que nou de cada deu agents literaris aconsellarien escriure ara. «Un amic m’ha recomanat que digui que vaig a contracorrent i que he escrit un postmelodrama, però el cert és que ‘Com una pluja amarga’ és senzillament una cosa passada de moda i amb molta honra –admet Saurí–. Com aquell Hollywood, el llibre explora la frontera entre el que es considera sublim i el que es considera ridícul».

Compte: sense cap filtre irònic. A tot estirar Saurí, periodista de llibre en la seva anterior vida professional, aplica certa contenció estilística al remolí de «sentiments desencadenats». «De motius per tenir por de resultar cursi en tenia i obvis», diu. Què diantre, volia escriure aquesta història i aquí està.

Una dona desapareix de la vida de l’home que l’estima i al qual tot indica que estima. Sense cap altra explicació que una nota en la qual diu sentir-ho. És més o menys el que es pot explicar de la trama de ‘Com una pluja amarga’ sense cometre un espòiler mereixedor de presó.

Adeu Benedicto, hola Francisco

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Alguns elements de la novel·la són meridianament autobiogràfics. Al Martí li toca anar a cobrir l’abdicació de Benet XVI i la posterior elecció de Francesc. Igual que a Saurí. «Em vaig assabentar de la renúncia de Ratzinger a l’entrar a la redacció d’EL PERIÓDICO i aquell mateix dia dormia a Roma», explica. També l’afició del Martí als restaurants i als bars normals és la de Saurí, que no dubta a qualificar el Xapacó del carrer de Consell de Cent com el seu «lloc al món».

Saurí va escriure ‘Com una pluja amarga’ durant una etapa en què estava a l’àrea de tancament de l’edició impresa d’EL PERIÓDICO. «L’altre dia em van preguntar si ser periodista ajuda a escriure ficció –explica–. En tot cas potser ajuda una vegada l’has deixat, perquè amb els horaris i els ritmes d’una redacció em sembla complicadíssim escriure alguna cosa que no siguin articles. El llibre el vaig fer en un període molt concret en el qual tenia un horari marcat i quan acabava no havia de pensar en el que faria l’endemà. Això va crear el petit ecosistema que em va permetre escriure la novel·la. Si no, de què».