Bruce Springsteen ho torna a fer: un altre remolí emocional a l’Estadi

Llampecs de la Fender

El tram de benvinguda va seguir més o menys l’ordre de divendres (ens vam anotar una dolorosa víctima, ‘Candy’s room’), exaltant ànims a base de ‘Prove it all night’ i ‘The promised land’. Un Springsteen amb la veu una mica castigada respecte a divendres, tot i que ben assistit per la massa coral, i a punt per rememorar les seves aventures juvenils amb un ‘Kitty’s back’ amb vista al Greenwich Village dels 70. Parlem poc del Bruce guitarrista, i aquest tema ens va reservar un senyor solo a la seva esquerpa manera, enfilant-se cap als trastos més alts de la vella Fender Telecaster. Ens referim també molt al rock’n’roll a propòsit del Boss, normal, però en aquesta gira floten altres ingredients, en particular el soul, que creix amb la presència de la secció de metalls i la textura coral. ‘Nightshift’, de Commodores, va reforçar aquesta carta, i ‘Mary’s place’, plataforma d’un joc amb el públic en què Springsteen hereta la manera de fer dels ‘entertainers’ afroamericans.

Gresca a costa de ‘Johnny 99’

Notícies relacionades

¿Quin temps farà a Barcelona per als concerts de Bruce Springsteen?

La vida sense Paul Auster

Gresca a costa de ‘Johnny 99’Les segones nits de Bruce en una ciutat solen ser camp propici per als ‘deep cuts’, temes poc obvis del seu catàleg. I aquí les sorpreses van venir per la via d’un furiós ‘Trapped’, la seva poderosa adaptació de Jimmy Cliff, i del penitenciari ‘Johnny 99’, incursió en l’acústic ‘Nebraska’ (82), aquí a tota banda, a tota electricitat i amb joiosa deriva al ‘marching band’ de Nova Orleans. Ja en els bisos, una altra sorpresa la va portar la rocanrolera ‘Ramrod’. Menys canvis de ‘setlist’, s’ha de dir, que en altres doblets del passat a Barcelona. Bruce rock, Bruce soul i Bruce trobador, un dia encantat per l’art country de Hank Williams. Algun vestigi d’això es va filtrar a ‘Last man standing’, la cançó en què explica com d’inquietant resulta ser adonar-se’n que molts amics de joventut (com els de la seva banda d’adolescència The Castiles) ja han creuat el llindar de l’últim refugi.

A la carretera del tro

Van pavimentar el camí del clímax els números previstos: un ‘Because the night’ amb el febril solo de Nils Lofgren, el tam tam a l’estil Bo Diddley a ‘She’s the one’, l’alliberament de ‘The rising’... La invocació a les males terres i la carretera del tro, amb Jake Clemons retent honors a l’oncle Clarence nota a nota (amb l’atrevida presència de la secció de vent). Duel de titans entre dos àlbums ‘blockbusters’ com van ser al seu dia ‘Born to run’ (1975) i ‘Born in the USA’ (1984), amb els seus temes titulars en disputa, i ‘Glory days’ (aquest cop, sense coristes famoses), ‘Bobby Jean’, ‘Dancing in the dark’ i ‘Tenth avenue freeze-out’ (Clarence Clemons i Danny Federici a les pantalles), marcant el pas fins al final. Festa i alegria, en contrast amb la mística del tema de comiat, ‘I’ll see you in my dreams’, amb el Boss a soles amb la guitarra, recordatori que aquesta gira ens interpel·la tant a través de la festa com de la transcendència.