Doble cita a Montjuïc

Bruce Springsteen sotmet l’Estadi realçant el poder del rock’n’roll

El cantant va entusiasmar els seus seguidors amb un generós concert en el qual va evocar els seus amics caiguts en les cançons recents i va oferir vibrants assalts als seus clàssics, amb l’àlbum ‘Born to run’ al capdavant, fites com ‘Because the night’, ‘Born in the USA’ i ‘Dancing in the dark’, diverses peces inhabituals

FERRAN NADEU

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Després de l’espectacle mediàtic, de les taules ‘vip’ en restaurants i de l’efecte ‘celebrity’, queda el diàleg íntim de l’artista amb cada assistent, un exercici encara possible, tot i que parlem de la immensitat d’un Estadi Olímpic. Va arribar l’hora de la veritat i Bruce Springsteen es va dirigir a la seva gent de la manera que ell sap, encarnant la quinta essència del rock’n’roll després del rock’n’roll, amb el seu repertori de llegenda, la daurada camaraderia amb l’E Street Band i les proverbials paraules en català.

Nit d’estrena de la pota europea del ‘Tour 2023’, encara amb els rajos de sol acariciant Montjuïc (amb «prop de 60.000 persones», segons Doctor Music) quan, a les 20.58, els músics van entrar en escena, acollits un a un amb ovacions rituals. El mitològic «one, two, three...» va precedir ‘No surrender’, entrant en bloc i deixant anar el missatge de resistència emocional. «Hola, Barcelona, Catalunya!». Sense respir, un parell de cites a l’àlbum ‘Letter to you’ (el tema titular, amb la lletra subtitulada en català a les pantalles, i ‘Ghosts’), evocant els amics caiguts, entrellaçats amb ‘Prove it all night’ i ‘The promised land’, traient fum amb el solo final d’harmònica.

Catedral crescuda

Bruce rugent, destil·lant una energia antiga i esbossant un somriure juvenil en el contacte amb les fogoses primeres files, esquitxades per pancartes de suport. Bruce amb l’esquena ben coberta, bombejat per aquest prodigi biològic anomenat Max Weinberg. Els fonaments de la catedral disposats per Roy Bittan i el joc de guitarres de ‘Miami’ Steve Van Zandt i Nils Lofgren, armant la sòlida arquitectura de l’E Street Band (ampliada amb cors i metals, i sense Patti Scialfa... fins a l’hora dels bisos).

Era el primer concert d’estadi d’aquest ‘Tour 2023’, i el primer d’aquest format des del 2016, i la sensació va ser que Springsteen tornava a la llar, a aquesta noció ‘king size’ del rock’n’roll com a llenguatge encara agitador de multituds. Sessió potser per a tots els públics, però amb els seus atreviments: el remolí electritzant de ‘Candy’s room’, perla de l’idolatrat ‘Darkness on the edge of town’ (1978), i les singularíssimes cites al remot (i memorable) segon àlbum (1973), ‘Kitty’s back’ i ‘E Street shuffle’, desplegant la mescladissa d’estils del Bruce juvenil, amb les seves cadències de swing, les seves guitarres ‘funky’ i els seus metals jazzers.

Canvis de guió

El repertori es va apartar poc dels concerts de la recent gira nord-americana, i com a peculiaritats cal destacar la repesca de ‘Human touch’ (tema dels seus dies d’infidelitat amb els ‘E streeters’), amb redoblat pes de les guitarres, i un record del seu àlbum d’homenatge a Pete Seeger amb ‘Pay me my money down’, amb els seus aires de Nova Orleans. Del seu recent disc de versions només va caure ‘Nightshift’, de Commodores, el qual va aportar accents soul que van connectar amb l’esperit de ‘Mary’s place’. El Bruce ‘showman’, parant l’espectacle al so popular del «oe, oe, oe...» i posant l’Estadi menjant de la seva mà.

I el Bruce seriós, introspectiu, agafant la guitarra acústica per parlar-nos de la història, molt real, que va inspirar ‘Last man’s standing’. Cançó sobre «un vell amic», va explicar, passant-se a l’anglès per evocar George Theiss, company de la seva primera banda, The Castiles, quan tenia entre 15 i 17 anys. «L’aventura més gran de la meva jove vida». Theiss va morir el 2018, i va deixar Springsteen com a únic supervivent del grup. Reflexió poc faceciosa: «Quan tens 15 anys, tot és ‘hola’ i ‘demà’, i passats els anys, tot és més aviat ‘adeu’ i ‘ahir’».

Cors de Michelle Obama

Notícies relacionades

Encarant el tram final del ‘set’ central, i endinsant-nos en els bisos, l’àlbum ‘Born to run’ (1975) va prendre el poder. Després de mil i un debats, ¿és l’obra definitiva i insuperable de Springsteen? És possible, i allà hi van ser, primer ‘Backstreets’ i ‘She’s the one’, i després ‘Thunder road’, el tema titular i ‘Tenth avenue freeze out’ per armar-nos de raons. Fent més gran la bola, ‘Because the night’, la peça que el Boss es va dignar a regalar a la seva amiga Patti Smith, i ‘Badlands’, i un ‘Born in the USA’ amb la veu ja una mica castigada.

Springsteen ha vingut moltes vegades a veure’ns, però en aquesta ocasió, set anys després de l’anterior i amb algunes calamitats globals al camí, la visita presenta un valor anímic afegit, d’abraçada al valor segur, una vibració compartida que flotava aquest divendres a l’Estadi. Així va ser fins a l’últim sospir del xou, a cop d’un ‘Glory days’ amb cors ampliats: Patti Scialfa, afegida per fi a la ‘troupe’ juntament ambMichelle Obama i la dona de Steven Spielberg, Kate Capshaw. I ‘Bobby Jean’, cantant a l’amistat, i ‘Dancing in the dark’, prolongant la festa com si no hi hagués un demà i com si al Boss no li esperés cap altra exigent sessió aquest diumenge.