Sí, però...

Si aquesta fotografia té substància; la de titulars que ha tornat a regalar la soledat de la ministra d’Igualtat defensant la seva llei. Va passar exactament el mateix que el 7 de març, un dia abans del dia de la dona, quan es va debatre la reforma i al seu costat del grup del govern només hi havia Ione Belarra. Sabent-ho, Montero posava l’espatlla dreta (on es carreguen les penes i dificultats) cap a la de la secretària general de Podem per buscar una mica de calidesa amiga. Perquè a l’altre costat no hi havia res ni ningú on subjectar-se: només el buit. Però amb o sense companyia als costats, el desemparament és tolerable si tens les espatlles ben cobertes.

No obstant, darrere d’Irene Montero, just a l’aprovar-se la reforma de la polèmica llei, es van aixecar a aplaudir els diputats del PP. L’ovació dels populars, més que de joia a l’aconseguir la suposada millora de la mesura, va sonar molt a venjança. Així va semblar també entendre-la Irene Montero, que sense adonar-se’n assentia subtilment amb el cap mentre penetrava amb la mirada vidriosa el grup socialista: «Això és únicament el que buscaven, humiliar-me, i ho heu permès». Les comissures cap avall de la ministra d’Igualtat són un gravat gairebé constant al seu rostre, però la línia d’expressió sobre la cella mostrava l’esforç per reprimir l’emoció (segurament de ràbia o frustració). Belarra, per la seva banda, es va quedar amb la mirada perduda intentant abstreure’s del que estaven vivint: no només una profunda crisi en la coalició de govern, també segurament una nova escissió de l’esquerra.

Notícies relacionades

Menys formació militar i més classes d’art

La vida sense Paul Auster

Per la seva banda, els diputats del PSOE no van celebrar la seva reforma, se suposa que per respecte a les sòcies de coalició en el Govern. Ara bé, si en les ministres de lila el gest era de decepció i l’escena d’abandonament; gairebé més interessant era observar el rostre de les dues úniques ministres socialistes presents després de la votació de la reforma i la celebració del PP. Mentre a María Jesús Montero se li escapava una ganyota de desaprovació (obrir la boca, treure el llavi i ensenyar les dents); Pilar Llop es mostrava més sentida i al gest capcot el seguia un profund sospir d’incomoditat (tot i que fos per sororitat, implorant que aquella tortura acabés d’una vegada).

Un embolic així va preferir estalviar-se’l Pedro Sánchez, com ja va fer quan es va debatre la reforma. El cap de l’executiu no va assistir al ple ni a la votació (tampoc va votar telemàticament) perquè es va desplaçar al parc nacional de Doñana. Pensant en els seus interessos polítics personals, la fugida segurament va ser la millor opció. Així és més difícil que la derrota del teu soci de govern i l’alegria del teu adversari t’esquitxi o t’afecti. Però diu poc del socialista en la seva faceta de líder. El lideratge no només s’exerceix quan les coses van bé, es demostra especialment quan es compliquen. Donar la cara, o almenys aguantar la mirada de la ministra que encara forma part del teu equip tot i que no estiguis d’acord amb la seva postura, hauria sigut una magnífica oportunitat per honrar el lideratge i dignificar la política. ¿Però a qui li importa ja això i menys en campanya electoral?