Política i moda
La falsa Marianne de ‘Playboy’
Si la secretària d’Estat d’economia social de França pretén transgredir comunicativament, el moment avui està en les protestes de París i no escalfant la portada d’una publicació sexista
Enrenou a França, a Espanya i a mig món. La secretària d’Estat d’economia social d’Emmanuel Macron posant per a la portada de la revista ‘Playboy’. I amb tant enrenou, senyors i senyores, se’ns oblida fer una cosa que s’hauria de convertir en norma abans de llegir una imatge: comprovar si és real. Perquè l’estampa de Marlène Schiappa oberta de cames, embotida en un bodi blanc amb escot generós i el número 49.3 tatuat a un pit (article de la Constitució amb què el president gal ha imposat la reforma de les pensions) és un muntatge. Ara bé, que l’exministra d’Igualtat serà la protagonista del nou número del magazine això sí que és cert (tot i que sorprengui). Però fins aquest dijous vinent 6 no se sabrà com apareix la primera política gal·la a concedir una entrevista per a ‘Playboy’ en l’extens reportatge de 12 pàgines que li concedeix la publicació.
Pretenent tranquil·litzar s’ha assegurat que la secretària d’Estat no apareixerà despullada i ho farà, en canvi, amb un vestit llarg blanc. No obstant, potser la seva vestimenta no sigui aquí el més inquietant de la seva acció comunicativa. «Defensar el dret de les dones a disposar del seu cos s’ha de fer a tot arreu i tot el temps. «A França, les dones són lliures. Tot i que no els agradi als retrògrads i als hipòcrites», es defensava Schiappa a Twitter dissabte passat després de rebre múltiples crítiques fins i tot per part d’alguns membres del govern gal. Per reprendre-la, la primera ministra Elizabeth Borne es va escudar en el context sociopolític afirmant «que no era apropiat». Però que l’Elisi hagi incendiat les protestes als carrers retardant l’edat de jubilació dos anys i tirant-se a l’esquena a l’Assemblea Nacional i els sindicats no hauria d’impedir que les dones continuïn defensant els seus drets com els plagui i els convingui. Per tant, ni la roba que porti Schiappa ni el moment tan delicat de popularitat (bogeria) que estigui travessant Macron són en veritat el gran problema d’aquest posat.
L’únic o el gran inconvenient és el mitjà de comunicació escollit per traslladar el missatge. Pretenem revisionar i reescriure la percepció de la dona en totes els continguts artístics històrics perquè aparentment hem perdut la capacitat de contextualitzar; però resulta que l’eina fundada per Hugh Hefner per blanquejar la hipersexualització de la dona i camuflar l’abús sexual a les conilletes pot servir-nos ara com a plataforma feminista i això ha de considerar-se «comunicació disruptiva».
Entenc que la secretària d’economia social busqui nous ‘targets’ per defensar els drets de les dones i LGBTI. També que necessiti donar popularitat a un departament que moltes vegades ha de passar desapercebut. Fins i tot intento esforçar-me a creure l’editor de la revista, Jean-Christophe Florentin, quan assegura que ‘Playboy’ ja no és una revista porno suau sinó una de trimestral de tendències intel·lectuals amb «algunes pàgines de noies despullades». A més, segons el director, Marlène Schiappa és la política ideal per a la seva portada «perquè està aferrada als drets de les dones i ha entès que no és una revista per a mascles vells sinó que pot ser un instrument per al feminisme». ¡Apa! I nosaltres, noies, amb el Totes hauríem de ser feministes de Chimamanda Ngozi Adichie quan podíem estar fent una ullada al ‘Playboy’...
En forma i fons, fins i tot per a les dones de l’oposició aquest posat sembla com una falsa premissa d’alliberament feminista. «És un intent desesperat i patètic de desviar l’atenció», assenyala la diputada d’esquerres de La França Insubmisa Aurélie Trouvé. També la líder ecologista i activista feminista Sandrine Rousseau apunta en la mateixa direcció: «és una cortina de fum».
Si Schiappa pretén transgredir comunicativament, el moment avui més que mai està als carrers de París en flames i no escalfant la portada d’una publicació sexista. Entre barricades, carreres i cops de porra, sempre reconeixes Marianne: les mares de la República i les revolucions franceses que traient un pit fora al pur estil Bandini (o no) aconsegueixen parar la ciutat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
