¡La Verge!, per Patrycia Centeno

El programa ‘Polònia’, que fa més de 17 anys que està en antena, és un dels meus preferits i el considero una de les millors cròniques polítiques que hi ha en l’actualitat perquè (a pesar o gràcies a les exageracions) afinen en aquells detalls que ningú s’atreveix a retratar per interessos, pors o ignorància... «Si vols dir la veritat, fa servir l’humor o et mataran», aconsellava el gran Billy Wilder. Així que algunes vegades, quan maliciosament (ho confesso) comparteixo un gag amb un col·lega o amic al qual la paròdia l’afectarà ideològicament i em contesta que per què no ho fan amb els altres (polítics), ja solc tenir la resposta preparada perquè sempre hi ha una rèplica en forma de mofa sobre l’adversari (la qual llavors, casualment, sí que li fa gràcia). Així que el perill de TV-3 no està a riure’s de tot, sinó quan es prohibeix una broma perquè no suporten que els professionals que havien contractat per fer un humor gamberro facin la seva feina (mai vaig veure ‘Zona franca’, però em va semblar encomiable que el presentador Joel Díaz hi renunciés després que acomiadessin un dels seus col·laboradors).

Il·lusa de mi, vaig imaginar que després del que va passar el 2016 amb ‘Charlie Hebdo’ a tots ens va quedar clar que l’humor (ens agradi o no) és una manifestació més de la llibertat d’expressió... Així com en el gag del programa d’humor ‘Està passant’ no vaig trobar el suposat («delicte de») odi, en les declaracions d’alguns polítics, presentadors i tertulians que presumptament parlaven seriosament vaig veure sortir l’«‘a por ellos’» de l’1O. Però no pretenc convèncer ningú perquè per a gustos en l’humor, la sàtira, la crítica i l’opinió, els colors. Només recordar que hi ha un remei molt pràctic, senzill i eficaç: canviar de canal.

Notícies relacionades

Shakira, ¿una impostora?, per Patrycia Centeno

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

No obstant, de vegades fas zàping i el que et trobes és encara pitjor. Com topar amb un vídeo del Dalai-Lama fent un petó a un nen als llavis i demanant-li després que li llepi la llengua. ¡La Verge! A la criatura se la veu primer entusiasmada abraçant el Dalai (l’agafa amb forces i amb un gran somriure com si fos un peluix abraçable) per després anar sentint-se cada vegada més descol·locat (primer reticent al petó sense entendre gaire bé què pretén i després amb el cap i esquena rígides davant aquell senyor que creia diví). El Dalai s’ha acabat disculpant emparant-se en el fet que es tractava d’una «broma»... És cert que li fa pessigolles i fins i tot li fa un cop al xocar els caps i tots dos somriuen, però la imatge sembla inquietant i repulsiva i empitjora quan recordes que la seva santedat va admetre conèixer nombrosos casos d’abús sexual per part de monjos a menors i no va fer gaire més (només va animar les víctimes a assenyalar públicament aquests gurus).

Però quan semblava que la Setmana Santa ens havia portat poca esperança i pau espiritual, s’obra el miracle en forma de bellesa fotogràfica i recuperes una mica de fe. La María, una natzarena abillada amb la cucurulla posada alletant el seu fill durant la matinada en la Germandat del Captiu de Sanlúcar de Barrameda per reivindicar un paper més actiu de la dona en la Setmana Santa i defensar la naturalesa de la lactància materna com un dels gestos més bonics i amorosos que hi ha. Per descomptat, a alguns els ha ofès també aquesta estampa perquè una cosa és que la Verge doni el pit a Jesús en retaules i escultures i una altra que la María s’atreveixi a fer-ho en carn i ossos. ¡La Verge!