Joan Yago: «No hauria de costar-li tant a una companyia arribar a un teatre públic o tenir subvenció»

Per al dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987) tornar al Lliure és tornar a connectar amb el ressorgir de La Calòrica. Va ser al Lliure de Gràcia on l’aclamada companyia va aprofitar per remuntar al 2020 el seu primer espectacle ‘Lletgíssima malaltia i molt trista mort de la reina Isabel I’. Aquest dimecres torna al mateix espai però en solitari, com a autor de ‘Tot el que passarà a partir d’ara’, un monòleg que interpreta Nil Cardoner a les ordres de Glòria Balañà i Altimira. Retrata un adolescent que s’ha d’enfrontar a la mort del seu pare.

«El tema de la mort i el dol des de l’òptica adolescent no em tocava directament, però sí que em travessava perquè tots hem patit pèrdues. Des d’aquest punt de vista, té una part personal», admet Yago. Espera amb ella remoure l’espectador. «Vull que s’enfadi, s’emocioni, s’entristeixi però també que rigui», diu aquest fan de Los Simpson que intenta veure almenys un capítol de la sèrie de dibuixos animats al dia. Vol que l’espectador surti trastocat i amb ganes de celebrar la vida al màxim. «És el primer monòleg que escric i que es representa igual», comenta. L’anterior, ‘Breu història del ferrocarril espanyol’, estrenat al Centre Dramàtic Nacional aquesta temporada va ser interpretat per dues actrius a dues veus.

El funcionament a La Calòrica, companyia en què exerceix com a autor de capçalera, permet compatibilitzar el seu compromís amb el grup amb projectes al marge. «Fer coses fora de la companyia forma part del nostre ADN tot i que de vegades és complicat quadrar-ho tot», confessa. Actualment ell està al Lliure; Israel Solà, director de La Calòrica, acaba d’estrenar ‘Contraccions’ al Teatre Pavón de Madrid i que vindrà al Borràs. A més, va dirigir a estudiants d’Eòlia a ‘He llegit i accepto les condicions d’ús’ que fa poc es va veure al Borràs. L’actriu Júlia Truyol està a punt d’estrenar ‘El temps i els Conway’ al TNC. I Xavi Francès, Marc Rius, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López segueixen amb la farsa ‘Els ocells’, de dilluns a dimecres al Poliorama amb gran èxit de públic i els caps de setmana van de gira per Espanya amb l’obra en castellà.

Travessia del desert

Costa creure que fa deu anys estiguessin a punt de llançar la tovallola. Però la perseverança, els premis Max a ‘Fairfly’ i el suport de teatres privats com La Villarroel i dels públics després, els van permetre desenvolupar el seu potencial.

Yago considera que «des de l’Administració es pot fer més perquè altres companyies arribin on hem arribat nosaltres». I afegeix: «No hauria de costar tant a una companyia arribar a un teatre públic o tenir una línia de subvenció».

Són de les poques companyies que han passat de les sales de proximitat a grans teatres comercials. «Fa 10 anys estava a punt d’estrenar ‘La nau dels bojos’ amb La Calòrica en el que abans era La Seca». I aquest Nadal, ‘De què parlem...’, la seva primera i, per ara, única obra estrenada al TNC va omplir el Borràs. «Totes les lògiques que el mercat aplica a l’hora de decidir què es programa i com parteixen de premisses reals: la gent vol actors famosos, textos clàssics, coses conegudes... Però hi ha un públic no tan majoritari que vol veure cares desconegudes, companyies amb les quals ha crescut o que té curiositat per veure aquells bojos que fa anys va veure en una sala petita i ara estan en un teatre gran». Hi ha públic per a tot.

Notícies relacionades

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Masculinitat tòxica i ‘cowboys’ com els d’abans

El que ha passat en els últims dos anys ha generat una gran reflexió interna en aquesta companyia. «Després d’omplir el Borràs i el Poliorama ¿ara què? ¿Hem de continuar creixent per subsistir? Hem fet molta reflexió interna i pensem que el més honest i anticapitalista és no tenir un pla. Això no és una corba ascendent i hem de seguir cap amunt. Probablement el pròxim que estrenem serà en sales dràsticament més petites. Tornarem a les sales independents, als teatres públics i potser a les grans sales privades perquè farem diferent projectes per a diferents teatres».

Considera que s’hauria de potenciar més la curiositat. El dramaturg estableix un paral·lelisme entre el teatre i el món de la música. «En un festival tens quatre grans cap de cartell, però la resta és una gran quantitat de bandes desconegudes. Tinc la sensació que als festivals de teatre la proporció no és la mateixa perquè es busca el prestigi. Sempre hi ha algun grup que està començant, però pocs». Ampliar el panorama és imprescindible. Posa com a exemple Els Malnascuts, laboratori teatral obert a la Beckett a persones de 16 a 30 anys, siguin o no professionals de les arts escèniques, que ja va per la 14a edició. «Aquesta gent que ningú coneixia ha generat companyies i creadors nous. I ha omplert la sala. Demostra que no s’ha de fer perquè toca, sinó perquè és bo per als teatres perquè construeixes públic».