L’humor assilvestrat de La Calòrica inflama el TNC

La Calòrica ja és a dalt de tot. I sense cap apel·lació possible. No se’n pot fer cap altra valoració quan s’espera amb impaciència el nou espectacle d’una companyia teatral. Així passa amb un grup que presenta el seu novè muntatge en poc més d’una dècada. També ha ascendit a dalt de tot de l’escalafó perquè ja se li han obert, per fi, les portes dels grans escenaris catalans. Si l’any passat van portar al Lliure la reposició de la seva extraordinària ‘opera prima’, ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel II’, ara han entrat al TNC amb una altra peça del mateix tarannà. Ho és tant per la seva ambició i resultat com per un títol no menys quilomètric: ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’. A l’escenari, una sàtira desbocada sobre l’emergència climàtica i una altra de molt més prosaica, però que també ens despulla com a societat.

Tot teatre és polític. La frase tantes vegades repetida per dramaturgs i directors pren tot el seu significat en mans de la tropa de La Calòrica. En el seu cas acompanyat d’un humor sa i assilvestrat. Política i comèdia es conjuguen amb encert en mans d’un dramaturg tan acreditat com Joan Yago. O d’un director fi com Israel Solà. La resta no només actuen, també firmen l’autoria col·lectiva. L’obra de la Sala Petita ens parla d’una cosa tan coneguda i necessària de propagar com és l’anguniosa crisi climàtica, però el segell de La Calòrica fuig sempre del to seriot en favor del grotesc, sense que per això se’n ressenti la denúncia.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

La pirueta dramatúrgica de ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’ és pròpia d’un salt mortal. Perquè es mou en dos plans argumentals que semblen molt allunyats: el d’un congrés de negacionistes friquis del canvi climàtic i el d’un contratemps domèstic al nou local d’assaig amb la companyia com a protagonista. És a dir, una autoficció, amb format documental, com a metàfora de l’emergència arran d’un problema al desaigüe d’un vàter. Terreny propici, és obvi, per desembussar l’escatologia sense cap fre. A la pàtria del caganer ens és molt familiar la qüestió. El succés domèstic provocarà una reunió de veïns propis de la comunitat de la famosa 13 Rue del Percebe d’Ibáñez.

El públic ho agraeix al llarg d’una joiosa festa teatral, tot i que l’ajust entre les dues trames resulti una mica forçada o que l’obra arrenqui amb alentiment. Però la demostració de poder grupal incontestable sempre s’imposa. El desdoblament de personatges i situacions resulta trepidant, i amb una sincronia que només pot donar la complicitat de tants anys Perquè els extraordinaris Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol competeixen en el millor sentit de la paraula i es roben escenes sense parar. Compten, a més, amb una convidada estel·lar, Mónica López. per al paper de l’estirada negacionista. De la seva boca, surten en una delirant escena (una més) els arguments que ens haurien de posar a tots en guàrdia al més aviat possible.