La guerra de Pink Floyd arriba fins a Ucraïna

Waters ofereix concerts aquesta setmana a Barcelona i Madrid, i ve envoltat d’un soroll inesperat. La reunió del grup en el Live 8 (2005), va donar a entendre que les aigües s’havien calmat, però la negativa posterior de Gilmour a portar més lluny el retrobament amb una gira va tornar a torçar les coses. I les últimes setmanes s’afegeixen a la trama claus polítiques: Waters parla de «provocació» occidental en la guerra d’Ucraïna i es desdiu de declaracions en què havia titllat Putin de gàngster.

A l’altra banda, la dona de Gilmour, Polly Samson, qualifica Waters a Twitter d’«antisemita fins als ossos» (a propòsit del seu suport a BDS, organització proboicot a Israel) i «apologista» del president rus. I deixant-se anar una mica més, el descriu com un «megalòman mentider, lladre, hipòcrita, evasor d’impostos, mim de playback, misogin i envejós». Floretes avalades per Gilmour: «Cada paraula és demostrablemente certa». Mentre a Polònia han vetat Waters per les seves crítiques a l’enviament d’armes a Ucraïna, Gilmour s’alinea amb aquest país en una cançó, ‘Hey, hey, rise up!’ utilitzant el nom de Pink Floyd.

Com a guinda, la nova gravació (que el món no reclama) de ‘The dark side of the moon’ en el 50è aniversari, per part de Waters, que ha avançat a YouTube un fragment de les sessions, ni més ni menys que la d’‘Us and them’. Un tema que cantava Gilmour i que versa sobre la maldat de la polarització pròpia de les guerres. Aquest missatge pot anar en la línia ideològica, recurrent en certa esquerra, que en el conflicte de Rússia i Ucraïna no hi ha bons ni dolents, tot i que, en clau de Pink Floyd, l’apropiació unilateral de l’àlbum més popular del grup no sembla el millor gest per la pau.

Notícies relacionades

Mor Eduard Carbonell, exdirector del MNAC i ideòleg de la identitat del museu

El Summerfest de la Cerdanya obre l’edició amb més cabuda i concerts

En el fons, Waters és un individu amb un gran sentit de l’humor, tot i que potser ell no se n’hagi adonat. Parlem de l’autor d’un tema, ‘Money’, que satiritza el poder dels diners i que el va fer multimilionari, i de l’ideòleg d’un àlbum contra els absolutismes, ‘The wall’, recreat en espectacles de bonica estètica totalitària. Però les contradiccions i les ganes de baralla no remeten, pel que sembla, tot i que els uns i els altres s’acostin a la suposadament serena edat de 80 anys.