El Barça pensa en gran

I això que són temps en què és fàcil que la vida et passi per sobre. En podem culpar el periodista, punyeter, que va més enllà de la crítica d’una professió que no és la seva; l’aficionat, sobretot l’anònim, que es protegeix rere un telèfon mòbil perquè mai es reconeixeria dient segons quines salvatjades; o, és clar, la societat que no permet existir als perdedors.

El Barça va caure de morros a Stamford Bridge dimarts passat, i des de llavors no ha tornat a jugar Araujo. És important que hagi demanat ajuda psicològica, a més d’un temps perquè els dimonis se’n vagin. Es tracta d’anar normalitzant que fins i tot els que semblen viure en una altra dimensió són també persones que pateixen com la resta.

Va patir també molt al seu dia Raphinha. Abans que Flick el convencés de com d’amunt que podia arribar, a Raphinha fins i tot li va passar pel cap deixar el futbol, tip com estava que el veiessin com una taca en la immensitat. Ara només se l’ha de veure córrer, lluint orgullós el braçalet de capità, fent petons a l’escut, per entendre que sempre hi ha noves oportunitats.

Raphinha és el jugador que determina el pla de Flick, perquè és el brasiler qui reinterpreta el seu propi caos. En l’acció de l’1-1, amb l’Atlètic aparentment ordenat, Raphinha va aparèixer en un lloc on ningú l’esperava. Lluny de la vora esquerra, i tampoc a la dreta de Lamine. Ell estava on la seva intuïció li deia, tota una benedicció perquè Pedri, immens en el seu retorn a la titularitat, esquincés la teranyina. Ja faria la resta el seu capità asseient Oblak.

El partit, en qualsevol cas, va trobar en la supervivència el seu gran fil conductor. Mai es va rendir l’Atlètic. Sempre es va mantenir dempeus el Barça, tot i que acabés amb Christensen com a tercer central i amb Ferran resolent en el crepuscle.

Millora defensiva

Al darrere, amb Gerard Martín com a parella de Cubarsí, es va millorar. Tot i que va ser aquest últim qui va trencar el fora de joc que va permetre a l’Atlètic marcar el primer gol del partit. Baena va exhibir aquesta classe que a l’Atlètic tant li està costant lluir. No va anar a més perquè va acabar lesionat.

No li va provar bé a Simeone posar-se per davant i sentir la temptació de fer-se enrere. Va ser en aquest tram, amb els defenses blanc-i-vermells cada vegada més endarrerits i ja amb Koke al capdavant del timó per la lesió de Johnny, quan el Barça més es va agradar. I si no va poder tancar aquest primer acte en avantatge va ser perquè Lewandowski va acabar les frases sense posar el punt final.

Notícies relacionades

L’equip que pinta Pedri i executa Raphinha

Una alineació de 3-1

El polonès es va tornar a mostrar dubitatiu en la sort del penal. Aquesta vegada, després que Barrios fes caure Olmo a l’àrea, Lewandowski va empitjorar el seu error del Pizjuán. Va xutar a les grues. Ja no va tenir culpa amb un cop de cap acadèmic facilitat per Lamine i que Oblak li va treure.

Però Olmo no va voler anar-se’n sense reclamar el focus. La rematada amb què va esfondrar l’Atlètic va confirmar la seva episòdica recuperació per a la causa. En aquesta mateixa acció es va lesionar l’espatlla. Aquesta vegada, no obstant, Sorloth no va ser l’anticrist. Almada va fallar amb el firmament davant els seus nassos. I ningú es va haver de fixar en el que feia Flick, que va marxar per fi en pau.