Crítica de música

Emily D’Angelo enamora a l’Auditori

  • La mezzo canadenca va debutar en la temporada de cambra amb un innovador programa amb accent femení

Emily D’Angelo enamora a l’Auditori
2
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

La mezzosoprano Emily D’Angelo va embruixar el públic barceloní. Ho va fer amb la seva veu seductora, de tècnica tan natural com impol·luta, amb una presència escènica captivadorament moderna –impressionant, entranyable i misteriosa alhora, amb un vestit entre clàssic i punk– i un programa sorprenent i innovador. Es comprèn per què està desenvolupant una carrera meteòrica, amb aclamades estrenes i triomfs incontestables en concursos com l’Operalia de Plácido Domingo, en el qual va guanyar el primer premi, el de Zarzuela, el Birgit Nilsson i el del públic. Després de debutar a Espanya a Oviedo i Peralada, dimarts es va presentar a l’Auditori barceloní dins de la temporada de cambra per donar a conèixer el seu primer disc, ‘Enargeia’, que inclou obres que van des dels segles XII al XXI de Hildegard von Bingen, Hildur Guðnadóttir, Missy Mazzoli i Sarah Kirkland Snider, quatre compositores que en aquesta vetllada també van ser presents, incloent amb el programa un arc temporal similar.

La cantant canadenca es va mostrar propietària d’una veu poderosa, d’àmplia tessitura, amb aguts i greus ben timbrats, facilitat per acolorir, per a la coloratura i per frasejar amb consciència, característiques comunes a talents joves, però que, a més, i aquesta és la part extraordinària del seu cas, d’una maduresa interpretativa sorprenent en l’àmbit del ‘Lied’, en el qual la poesia ha de ser dita amb dicció i intenció adequades. Per fer-ho va comptar amb la complicitat de la pianista Sophia Muñoz, i juntes van recórrer un notable sender per la història de la música sobretot amb peces concebudes per compositores sobre poesies que es mouen entorn de la vida, l’amor i la mort des d’una perspectiva femenina. I també contemporània. Dividit en blocs, el programa va anar enllaçant els diversos temes fins i tot alguns sense solució de continuïtat, mentre que en la segona part va alternar totes les cançons amb d’altres de la violinista i compositora anglesa Rebecca Clarke.

D’Angelo va portar al seu terreny tots els llenguatges estètics que va escollir, des d’aquesta ‘O Frondens Virga’ de la pionera Hildegard von Bingen (1098-1179) adaptada en un arranjament de Missy Mazzoli i Sophia Muñoz, fins a les cançons entre místiques i melancòliques –moltes d’estrenades aquest segle– de creadors actuals com Mazzoli, Cecilia Livingston i Sarah Kirkland Snider, esquitxats de clàssics de Schoenberg, Aaron Copland o Randy Newman, el ‘Wandering boy’ del qual (2017), gairebé de ‘musical’ de Broadway, va ser assumit per la mezzo amb impostació natural.

Notícies relacionades

Van acomiadar el programa les dues compositores més famoses de la història, Fanny Mendelssohn i Clara Schumann (sempre trufades amb Clarke); de la primera se’n va sentir un ‘Nachtwanderer’ de ‘Sechs Lieder, Op.7’ cantat amb el dramatisme precís, i de la segona el seu famós ‘Lorelei’, de ‘Romanzen und Balladen, Op. 53’, que D’Angelo va brodar, sobrada de mitjans.

Com a propines, i trencant el clima fins i tot elegíac del programa, va regalar dues romances de sarsuela, ‘Cuando está tan hondo’, de ‘El barquillero’ de Chapí, i ‘Al pensar en el dueño de mis amores’, la cèlebre carcellera de ‘Las hijas de Zebedeo’, també del mestre de Villena.