De l’èxtasi d’Eurovisió a l’«amor, no hi aniré»: la desconcertant arrencada de carrera de Chanel

«Jo he vingut per quedar-me», va dir Chanel Terrero (l’Havana, 1991) a la seva interpretació d’un SloMo estès al Coca-Cola Music Experience 2022. Aquesta de setembre ha sigut una de les comptadíssimes actuacions de l’artista hispanocubana des que va sortir de Benidorm fa un any convertida en la representant d’Espanya a Eurovisió. En aquell moment, la decisió del jurat va ser qüestionada i ella va patir l’assetjament dels fans de la resta de candidats que no acceptaven la seva victòria. Quan al maig va aterrar a Torí, ja gairebé tot el país lloava la seva capacitat de treball i, amb la seva tercera posició al festival de la cançó, va arribar l’èxtasi del ‘chanelazo’.

«Sempre associarem Chanel amb SloMo, però aquesta cançó és un concepte tancat que va ser creat per uns compositors, amb Leroy Sánchez al capdavant, i amb una coreografia de Kyle Hanagami (que ha treballat amb el grup coreà Blackpink i amb estrelles mundials com Jennifer Lopez o Britney Spears). Feia falta una persona per interpretar-lo, que va ser Chanel. Ella és un animal escènic i el va defensar molt bé; això explica l’èxit», diu Luis Mesa, periodista especialitzat en Eurovisió que treballa per a mitjans com Euromovidas o Los Replicantes. 

Afirma que ella va anar a Eurovisió «a fer una feina, a cantar aquesta cançó, i en va sortir sent una artista de primer nivell, tot i que aquest procés comporta temps». Un any després que el seu nom i el seu SloMo hagin sonat per tot arreu, la música de Chanel s’ha quedat despenjada de les llistes d’èxits. Des del Benidorm Fest passat, tan sols ha presentat un single, TOKE, també avalat per RTVE, que va ser escollida com la cançó que acompanyaria la Selecció Espanyola al Mundial de Qatar.

El tema que va catapultar Chanel a la fama i a l’escenari europeu tenia més de 15 milions d’escoltes el 19 de març del 2022 i ara supera els 57 milions de reproduccions, de manera que ha experimentat en aquest temps un augment del 280%, segons trasllada Spotify. A aquesta xifra caldria sumar-hi uns 14,1 milions més de reproduccions que acumula la versió dancebreak (la que va interpretar a Torí). L’artista hispanocubana suma 1,2 milions d’oients mensuals en aquesta plataforma. Tanmateix, el seu segon single no ha tingut la mateixa acollida: TOKE s’ha estancat en els 2,9 milions d’escoltes a Spotify i la versió que ha tret amb l’artista francès RIDSA no passa de les 90.000. Són menys de la meitat de les que ha tingut la seva col·laboració cantant la versió en espanyol d’una de les cançons de Pinocho, la recent adaptació de Robert Zemeckis amb Tom Hanks (unes 200.000).

Durant el 2022, veure Chanel actuar ha sigut una missió gairebé impossible, no només en el seu rol de cantant, sinó també en el d’actriu. Al juliol, la madrilenya plaça Pedro Zerolo es va omplir per veure-la pronunciar el pregó de l’Orgull, amb l’esperança també d’escoltar un xou que no va arribar. A l’agost es va desvincular de Malinche, el musical de Nacho Cano, al qual havia estat treballant fins a poques setmanes abans d’anunciar la seva baixa. Al setembre va caure d’UPA Next, el revival d’Atresmedia d’Un paso adelante, per una decisió «mútua» entre els productors i l’artista. A l’octubre, ella mateixa va sembrar un dubte innecessari a l’afirmar en una entrevista amb El Mundo que, si hagués sigut convidada a Qatar i hagués acceptat acudir-hi, hauria anat «amb el meu equip, al qual hi ha gent del col·lectiu LGTBI+» i amb el seu ‘booty hypnotic’ (cul hipnòtic). Després, va haver d’aclarir que no acompanyaria la Selecció al Mundial amb un «amor, no aniré a Qatar», que, després de tants rebutjos professionals –l’últim, a actuar a la final d’aquest any del Benidorm Fest–, diversos usuaris de Twitter van convertir en un irònic «amor, no hi aniré», amb el qual es pretén resumir l’actitud general de l’artista.

Chanel con cada propuesta profesional que le llega pic.twitter.com/b89oz9vdQG

— antonio (@AntonioMata) 17 de enero de 2023

No sol ser gaire habitual que el representant d’Espanya a Eurovisió de l’any anterior canti a la selecció de candidats següent, però, «en aquest cas, hi encaixava molt», afirma Odi O’Malley, informador de temes eurovisius i col·laborador del pòdcast Menudo Cuadro. Defugir cantar a Benidorm és, segons ell, el «súmmum del despropòsit». Es desconeix la causa per la qual Chanel ha refusat actuar al festival, però aquest expert diu que, «si tens una bona relació amb RTVE i allà no ha passat res, no et fiques en aquests embolics», amb referència a les polèmiques que ha generat el seu equip en xarxes socials amb la cadena pública. El coreògraf Kyle Hanagami va qualificar de racista un acudit de Los Morancos a les campanades i va publicar un altre tuit durant la promoció de TOKE amb una urpada a l’ens públic: «Si filtreu el nom de la cançó, almenys filtreu-lo bé. La cançó no es diu Toke Toke». Per la seva banda, el compositor Leroy Sánchez es va referir a aquest tema com el «segon single» de Chanel, no com la cançó del Mundial per a RTVE. «Són respostes passivoagressives», diu aquest expert.

This is so racist. The woman says “how do you say, ‘stop the war’⁦ in Chinese?” And you can hear his response. How do you endorse this kind of behavior ⁦@rtve⁩? It is embarrassing. pic.twitter.com/jU4aJind2T

— Kyle Hanagami (@KyleHanagami) 2 de enero de 2023

#TOKE será el SEGUNDO SINGLE de @ChanelTerrero con ella como compositora 🥰 Repito, TOKE es su segundo single!!!

— Leroy Sanchez (@IamLeroySanchez) 13 de octubre de 2022

Chanel tan sols ha aparegut a l’esmentat Coca-Cola Music Experience, al qual va interpretar una versió ampliada del seu hit, i a LOS40 Music Awards 2022, en una gala a la qual va ser premiada i a la qual va cantar les seves dues cançons. «El dubte ara és saber què farà Chanel», planteja Mesa. «Tinc la sensació que no vol només crear cançons o un disc i iniciar una carrera, sinó crear una marca, una imatge, un perfil d’artista», assegura aquest expert en Eurovisió, que considera que, «quan tregui dues o tres bombes, la gent oblidarà tots aquests mesos» de sequera. Segons O’Malley, «si Chanel hagués aprofitat la cua d’Eurovisió i hagués començat el seu projecte quan estava a dalt de tot, hauria tingut amarratge. Però, si ho deixa morir, veig molt difícil que triomfi». 

¿Què han fet altres artistes?

L’absència de concerts i de llançaments contrasta amb el recorregut d’algunes de les seves companyes a la passada edició del Benidorm Fest. Rigoberta Bandini i Tanxugueiras, que van seguir Chanel al rànquing de candidates, han fet concerts per tot Espanya. Però elles ja portaven un bagatge previ. «Rigoberta Bandini tenia La Emperatriz a sota del braç i va treure el disc després del Benidorm Fest. I Tanxugueiras, també. Amb això poden girar el que els doni la gana, però, ¿què havia de fer Chanel, cantar SloMo i covers?», es pregunta Luis Mesa. «¿No creiem que és cremar un artista posar-lo a fer bolos quan només té una cançó?», pregunta.

Enganxar el públic actual amb coreografies tan complicades com les de Chanel és una arma de doble tall. Genera expectació per veure-la, però també frustra els qui no poden copiar-la. «Si veus el vídeo de TOKE, intenta quedar-te amb alguna cosa d’aquesta coreografia. És impossible. I SloMo, perquè l’hem mirat fins a l’avorriment, però també és impossible de replicar», opina Odi O’Malley. «Els projectes de Rosalía o de Lola Índigo venen acompanyats d’un ball molt contemporani, molt TikTok, molt d’acadèmia de ball d’adolescents, que el poden replicar, mentre que Chanel té aquest punt de vedet, amb coreografies exagerades, que s’apropen més a Norma Duval que a Lola Índigo. Per això, és molt difícil que la gent ho faci seu», afirma.

L’artista catalana recordava a Torí una cantant que va portar a Eurovisió un tema molt similar per estil i espectacle: Eleni Foureira. L’aposta d’aquesta grega que va representar Xipre el 2018 amb Fuego va ser diferent de la de Chanel. Durant tot aquell estiu va recórrer, especialment a Espanya, escenaris envoltats d’eurofans. Cantava el seu tema estrella i, gràcies a la influència del segell grec Panik Records, que la mantenia sota el seu abric, va versionar també èxits del festival de la cançó. «Això a ella potser li va anar bé, però va tenir un segell que li va col·locar cançons», apunta Mesa. La representant espanyola a la passada edició va canviar de discogràfica amb l’any ben avançat. Va passar de BMG a Sony Music. «No fa gaire que va firmar el seu contracte i aquestes coses comporten temps, però crec que, després d’Eurovisió, ha perdut una miqueta l’oportunitat», es lamenta aquest expert.

«El que està plantejant Sony és una aturada abans d’arrencar una nova etapa. I, si no és així, ha sigut un nyap èpic que em sembla inexplicable per a una discogràfica com aquesta», considera Odi O’Malley. Ni Sony, ni RTVE, ni el coreògraf ni el compositor de Chanel han respost a les consultes d’aquest mitjà. Tant aquest expert com Luis Mesa comparen el perfil de Chanel amb el d’altres artistes mainstream nacionals, com Aitana, Ana Mena o Lola Índigo. Però la seva estratègia està seguint el camí que ja va marcar una altra representant d’Espanya, Amaia, que al sortir d’OT i d’Eurovisió va deixar passar uns mesos per treure el seu primer disc, Pero no pasa nada. «Hi ha un punt molt complicat per als artistes eurovisius, que és deslligar-se de la marca Eurovisió», raona Mesa. 

Tanmateix, Amaia té un «perfil indie pop, molt marcat, amb un públic molt delimitat», diu Luis Mesa, mentre que Chanel és «una figura massiva, que va al mainstream, que intentarà arribar alt als llocs de vendes i omplir estadis». «És un concepte que tenim tots al cap. Té el punt positiu de comptar amb més públic perquè rebi la seva música, té més opcions on elegir», assenyala Mesa. Al no treure nova música, va a poc a poc desapareixent de les llistes d’èxits i de la memòria dels fans. «Si ella diu que està vivint a n l’estudi, és perquè deu estar creant, tot i que no tingui la filosofia de treure un single cada tres setmanes, que és al que ens tenen acostumats Lola Índigo, Ana Mena o Aitana», afegeix aquest expert. 

Una diva no es construeix en tres mesos

Per a Luis Mesa, a l’artista hispanocubana se li està donant «cert toc luxós, com de primer nivell». «Chanel ja no dona tantes entrevistes; fa portades. No fa concerts, però fa alfombres vermelles. La cançó que treu la llança perquè és sintonia del Mundial. Està anant en gran amb tot. Volen crear una diva. Però les dives tenen recorregut i ella encara no en té», reflexiona Luis Mesa. Fins i tot el seu caixet, com ja va revelar Bluper fa mesos, s’ha elevat a 30.000 euros, més el percentatge de management, per una actuació d’uns minuts.

Chanel, després d’«aguantar» el camí des de l’octubre del 2021 fins al maig del 2022, té l’actitud i la fortalesa d’una diva, segons Mesa. «I avui dia, també. Hem passat per una etapa de ‘chanelisme’ absolut en xarxes socials, a les quals es lloava tot i es defensava tot, i ara estem en un punt d’escepticisme, de preguntar on és la música a cada cosa que Chanel treu», afegeix. Tanmateix, davant aquesta impaciència dels fans i davant el continu «hype [promoció massiva] que han venut ella i el seu equip durant mesos sense tenir pràcticament res», aquest expert dona un consell a Chanel: «Jo, si fos ella, ficaria el mòbil en un calaix amb pany i clau i treballaria, perquè el que necessita la gent al final és el producte».  

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Aquesta diva, aquesta ‘Beyoncé espanyola’, com l’han qualificat, «en tres mesos no s’aconsegueix», diu Mesa. «Falta una consolidació de la imatge de Chanel per construir el seu perfil de diva. La marca es fa quan el projecte roda, quan es treuen ‘singles’, inclús quan no van destinats a un disc i tenen un perfil més baix», aconsella O’Malley, que considera que fer d’ella una diva a Espanya és «el major dels fracassos», perquè «no s’estila aquest tipus d’artista» i per això les icones espanyoles forcen un perfil «ultrarebaixat». «Surten ultraproduïdes a l’escenari, però després són molt pròximes, expliquen el seu dia a dia... Mentre que Chanel és superdistant amb la premsa, no es deixa veure en públic i no parla amb absolutament ningú», justifica.

Luis Mesa espera que, «quan aparegui, aparegui bé». «El problema seria que no aparegués bé. Llavors, el tren hauria passat. Per ara, només ha perdut un parell de parades i crec que el pot tornar a agafar», sentencia.