Opinió
Mor Alexis Ravelo | Definitivament, Déu està de vacances
L’escriptor, mort aquest dilluns, va ser un amic atent i un gran escriptor solidari i compromès amb la història i la gent de la seva terra, les illes Canàries
Per sobre de la literatura, i la seva era una gran literatura, hi havia l’home. Alexis Ravelo era de platges, de muntanyes i de places, un canari fet per a totes les estacions i per a totes les persones. Un amic lleial, atent, i un escriptor, un gran escriptor que, al virar el mig segle, es va trobar amb el somni del qual fugim tots.
Com que va ser de sobte, com solem dir els canaris, es pot dir que potser no va saber res d’aquesta tragèdia que deixa enrere, la tragèdia de la seva absència, i la tragèdia que segueix a la seva absència. Com ha passat amb altres desgràcies i comiats que han ocorregut en la literatura (i en la vida) canària dels anys en què ens vam anar fent al costum d’estimar i acomiadar-nos, aquesta vegada no sabem què dir els que xifràvem la vida quotidiana, sobretot en el seu cas, a les seves trucades i a les seves rialles, a la seva abraçada al bar o al carrer, o per telèfon.
L’enorme afecte que deixa enrere és una expressió que té a veure no només amb aquesta personalitat que dibuixava solidaritat i despreniment, sinó també amb els assumptes que va tractar i amb el compromís que va adquirir, amb els llibres i també amb la desolació canària, la que es va produir abans de la Guerra Civil i en els períodes més pròxims a aquesta contesa, quan el caciquisme insular, i altres bressols de la injustícia que han patit les illes, va entendre que era millor la guerra que la vida.
L’Alexis era, i això no és una exageració d’amistat o un elogi que ve del caràcter pòstum d’aquestes paraules, l’escriptor menys egocèntric que he conegut. A partir d’aquest fet, que conforma el seu caràcter, es va fer amic d’editors, de periodistes, d’altres escriptors. De qui se li acostés. Desitjava el bé amb fets i amb paraules, et duia i et portava dels bars i de les biblioteques amb la generositat que mai va reclamar per a si mateix.
Va publicar nombroses novel·les, els seus editors (Siruela, sobretot) sempre el van considerar com a part d’aquesta palanca que atrau lectors no per la insistència, sinó per la qualitat de la seva escriptura i de les seves històries. Mai va deixar que la moda (per exemple, la moda de fer de la novel·la negra un receptacle de crims i de càstigs) fos l’únic aliment de la seva ploma, i mai, a cap dels seus llibres, fins i tot en aquells que poguessin ser més aliens al seu compromís com a ciutadà insular, va deixar de fixar-se en el terròs per indagar en els desastres, els seus culpables i les seves conseqüències, que van tapiar les illes com per enfonsar-les. El seu treball de presentació de Crimen, d’Agustín Espinosa, la reedició del qual va instar a Siruela, és un exemple de la profunditat de la seva creença literària, de la seva audàcia per reviure aquella novel·la suposadament escandalosa i posar-la una altra vegada en l’imaginari de la millor literatura nascuda a les illes.
Aquest home que va fer de les illes la seva geografia humana i literària, com si l’arxipèlag li servís d’autoretrat, es va fixar en la Palma per fer-la símbol d’aquesta aventura difícil de l’existència de les Canàries. I en aquest viatge a la trobada dels nostres successos més greus, el de la terrible guerra, va abordar una peripècia civil heroica. Los milagros prohibidos, una de les seves més grans novel·les, que va publicar Siruela el 2017, narra la rebel·lió palmera contra Franco, quan el dictador començava a Tenerife i a Gran Canària la seva etapa contra el futur. Aquell episodi es va dir la Setmana Roja i el mateix Alexis el va convertir en aquesta novel·la que també va considerar com «un viatge a través de la por».
Quan va aparèixer aquest llibre vaig parlar amb ell a la plaça de Cairasco de Las Palmas, a prop dels sorolls de barra que li eren tan familiars, juntament amb periodistes que celebraven amb ell l’amistat i la vida, els seus espantaocells contra la desolació o la por. Allà, en aquesta plaça, tots el saludaven com un heroi. Avui fins i tot els arbres sabran de les llàgrimes que deixa l’absència d’aquest ésser tan formidable.
En aquest espai obert em va explicar com l’odi va fer que aquella contesa civil convertís en feres fins i tot els més nobles. El mestre que protagonitza la seva novel·la palmera s’havia jurat no disparar mai a ningú, «però en un país de feres», em va dir l’Alexis, «tu també has de ser una fera per sobreviure». La guerra, deia, «traurà el pitjor de cada un, i també el millor». En aquella illa no hi va haver morts, les incorpora la ficció. La Palma era també hereva d’una tradició il·lustrada que la guerra, com si fos una bala, es va disposar a destrossar.
Aquest llibre és ple de referències a l’obsessió de Ravelo per ajuntar història, literatura i éssers. La seva lectura, i la de la major part dels seus llibres, explica d’on ve no només la seva escriptura sinó la seva emocionant manera de ser humà. Li vaig preguntar per què en lloc d’escriure una novel·la, que de seguida va tenir diverses edicions, no havia convertit aquest material que esdevenia tan metafòric en un assaig sobre aquell temps. «Ja hi havia assajos molt bons». Assajos que ell hauria llegit, que havia ponderat, reflexions que ja havia compartit, de vegades a les escoles per on va anar impartint saviesa, en actes literaris on sempre va acceptar donar la benvinguda als nous, o en llocs com aquella plaça de Cairasco on em va rebre com a periodista i em va tractar com si haguéssim sigut companys d’escola.
Fa una setmana vam estar parlant, projectant, rient sobre el futur, escapant, en el seu cas, d’un passat immediat en què el temor de la malaltia l’havia obligat a oblidar-se del carrer i de les xarxes, a les quals era tan afecte, i es preparava per continuar sent un escriptor sense tant atrafegament. «¡‘Chacho’!», exclamava, tan canari, per parlar de la vida, per foragitar la solemnitat que de vegades arramba amb la senzillesa que ell proclamava com a part de la seva manera de ser a la terra (i en la literatura).
Notícies relacionadesEn un llibre recent (Los días de mercurio, Alrevés, 2022) hi ha, al final del seu llarg currículum, una frase que defineix la seva manera de burlar-se de l’ufà per abraçar l’humà. «I, com sempre», diu la nota, «sospita que Déu està de vacances». Havíem quedat per a una entrevista quan acabés la seva xacra recent, del qual es recuperava. «‘Chacho’, estic millor». L’atzar maleït va posposar per sempre la seva alegria.
L’Alexis sospitava que Déu estava de vacances. Si existeix, ahir ens va jugar a tots una mala passada.
