El difícil salt a la maduresade Pedro Mairal

Cada matí, Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970) li fa una trena a la seva filla abans d’anar a l’escola. És un acte banal que el fa pensar molt. Per això es pregunta si la seva habilitat per trenar trames ve precisament d’aquí. Una trama com la de Los nuevos (Destino), l’última novel·la de l’argentí, que entrellaça les vivències de tres amics adolescents, Thiago, Bruno i Pilar, marcades per la incúria familiar, la por de fer-se grans i la dificultat per identificar els seus veritables desitjos.

Los nuevos és un coming of age, que en dirien els anglesos. Mostra el pas carregat de boires i incerteses de la infància a l’edat adulta en un Buenos Aires que podria ser la ciutat actual amb alguns tocs del que li va tocar viure a l’autor en l’adolescència.

Mairal va tocar el cel amb la seva celebradíssima novel·la La uruguaya, publicada fa quasi una dècada, que el 2017 va guanyar el premi Tigre Juan a Espanya i un gran nombre de lectors. Aquella novel·la explicava la història d’un home més aviat detestable que s’escapa uns dies del seu matrimoni per visitar una potencial amant a Montevideo i, de passada, fer canvi il·legal de moneda al país veí. Una pel·lícula, que va posar el focus en la dona abandonada del protagonista i va evidenciar més el seu costat fosc, va acabar de posar la guinda a l’exitós pastís.

Des d’aleshores Mairal no havia tornat a l’escriptura de novel·la, i atribueix aquesta absència al pes d’aquell triomf: "La uruguaya durant molt temps va provocar coses, fins que per fi se’n va gravar la pel·lícula, que, per sort, s’ho va emportar tot com una onada i vaig poder desprendre-me’n. A més, vaig pagar un preu, perquè el meu personatge, que no era gens agradable, era escriptor, de manera que molta gent va vincular-lo amb mi, i això em va fer mal perquè tenia una perspectiva masculina inacceptable per als temps en què la vaig escriure, i encara més en els actuals".

Estrany a tot arreu

Los nuevos, l’altra cara dels viejos, que és com a l’Argentina s’anomena els pares, és una mirada enrere al passat de Mairal, viscut amb desconcert. "L’adolescència va ser una etapa molt difícil per a mi. Tenia 19 anys i semblava que en tingués 15. Em sentia invisible per a les dones. Hi havia una normativa en la qual no encaixava i vaig haver d’inventar-me de zero buscant un model possible, perquè a la meva família ningú s’havia dedicat a cap activitat artística, a part d’algun hobby per al cap de setmana", explica.

Així que aquí, a diferència de La uruguaya, el que prioritza és una mirada tendra i compassiva cap a uns nois que, tot i que tenen mòbil i xarxes socials, han sigut creats pel cervell analògic de l’autor. Sense oblidar que Mairal té un fill de vint-i-tants anys i una nena –la de la trena– més petita. "Hi ha una cosa que em resulta molt atractiva en els adolescents: la mirada corrosiva que tenen cap al món adult, un món que moltes vegades no sap bé com tractar-los, perquè estan com a 300 quilòmetres de distància". També confessa que, com a creador, s’ha encarinyat molt amb ells, i això és un problema a l’hora de fer avançar la trama. Per exemple, va fer que el Bruno s’enamorés profundament i es va veure obligat a trencar-li el cor, i al Thiago el va fer enfrontar-se a problemes de salut mental. Va patir per ells.

Fer-los anar pel bon camí

Notícies relacionades

Escarabats, gentrificació i turistes al Gòtic

El musical ‘trans-gressor’

"Volia parlar dels problemes del Thiago perquè sovint intentem normalitzar els joves quan es descontrolen, i és perfectament normal que ho facin. De vegades intentem encarrilar-los a través de la justícia; altres cops, a través de la psiquiatria", diu, evocant la seva relació directa amb aquest tema: "Vaig ser testimoni de la desintegració psíquica de la meva mare, una persona que feia de tot, que s’ocupava de la gent perquè era treballadora social, i es cuidava de molta gent. De sobte, es trenca el nucli solar del Thiago i es comença a dissoldre lentament. La literatura em permet explorar aquest límit, i això té un efecte guaridor per a les meves pors".

I, tot i que no és gaire bon moment per fer-ho, l’únic que Mairal, un home de 55 anys, vol transmetre als joves que encara no han fet els 20 és que s’animin, "perquè no poden confondre lla seva fi del món amb la fi del món, no és just". I és clar que li fa por pensar en el futur, però alhora s’obliga a tenir en compte una frase que un cop va sentir a l’extraordinària realitzadora Lucrecia Martel: "Tenim l’obligació de pensar en un futur que ens agradi". I això, en l’Argentina de Milei, val el doble.