Alfredo, el misteriós fotògraf de la Barcelona pop (i rumbera) dels 60

D’allà va néixer una petita obsessió que va portar Félix Martínez a buscar per terra, mar i Google més material de Foto Alfredo i, sobretot, informació per poder donar un context a les seves troballes. La col·lecció es va anar ampliant però la majoria de les preguntes van quedar sense resposta. La identitat d’aquest tal Alfredo que havia retratat amb ull avantguardista molts dels grups de beat i garatge que pul·lulaven per Barcelona a mitjans dels 60 seguia envoltada en un vel de misteri que l’escassa informació recollida no aconseguia travessar. ¿Qui era l’Alfredo? ¿Quin era el seu cognom? ¿Treballava sol o acollia en el seu estudi altres fotògrafs? ¿Per què es va convertir en el retratista preferit de bona part de l’escena pop local?

Missatge en una ampolla

Per cridar l’atenció sobre el personatge i buscar respostes a aquests interrogants, Félix Martínez ha organitzat, en col·laboració amb el músic i activista cultural Alex Cooper (Alejandro Díez, en la seva vida civil), l’exposició ‘Foto Alfredo. Mensaje en una botella’, que amb l’aval del festival Pruple Weekend es presenta a El Palacín de Lleó fins a l’11 de febrer. «Vam intentar trobar la pista de l’Alfredo, però no aconseguíem gairebé res i a mi això em desesperava. Teníem uns pòsters molt macos però no teníem res a explicar sobre el seu autor. I a l’Alex se li va ocórrer la idea d’aprofitar l’exposició per llançar un missatge i demanar públicament que si algú coneix alguna dada o alguna història sobre l’Alfredo, la comparteixi amb nosaltres».

Un dels pocs testimonis de primera mà amb què ha comptat fins ara Félix Martínez és el de Delfín Fernández Martínez, que va ser bateria i membre fundador de Los Salvajes i que al seu llibre de memòries musicals ‘Es la edad. Tocando los tambores con Los Salvajes’ (Ediciones Chelsea) dedica un paràgraf a explicar una visita del grup a l’estudi que l’Alfredo tenia en el número 87 del barceloní carrer de Conde del Asalto, avui Nou de Rambla. Allà, segons relata, el fotògraf va retratar els músics, va editar els seus rostres, els va combinar en un cartell imitant les portades dels discos dels Beatles i els Dave Clark 5 i va realitzar una impressió a gran mida que va col·locar a l’aparador del seu local. «Delfín ens va explicar que després molts grups anaven amb l’Alfredo i li deien que volien una imatge com la de Los Salvajes».

Una visió integral

Pel que sembla, un dels factors que les bandes valoraven era el fet que l’Alfredo no es limitava a fer les fotos en el seu estudi de Conde del Asalto, sinó que s’ocupava també de dissenyar els logotips, elegir les tipografies, compondre les imatges i imprimir els cartells, ‘afiches’ i postals en un petit taller d’arts gràfiques que tenia en el número 74 de l’avinguda Marquès del Duero (Paral·lel, en l’actualitat). «Ell feia la imatge a les bandes i ho controlava tot, de principi a fi –apunta Martínez–. Crec que en alguns casos fins i tot els retocava el nom, afegint la paraula Group per fer-los més internacionals. Tenir aquesta visió integral de com havia de presentar-se un grup era una cosa molt avançada per a l’època. I es nota que es fixava molt en el treball de Robert Freeman [fotògraf dels Beatles] i altres fotògrafs anglesos del moment».

De tota manera, aquest fascinant desplegament d’imatgeria pop en blanc i negre constitueix només una petita part de l’obra acreditada a Foto Alfredo de la qual tenim notícia. La firma del «fotògraf dels artistes» (així s’anunciava) és present també a nombroses portades de discos i retrats de destacades figures de l’escena rumbera local (Peret, Chacho, Chele...), de la copla i del flamenc, així com de boxejadors i d’artistes de varietats –mags, vedets, ballarines, còmics– que en aquells dies actuaven als teatres del Paral·lel i als cabarets del Barri Xino. «En el seu conjunt, el treball d’Alfredo ofereix un retrat molt interessant de tot aquest món divers que es concentrava en una petita zona de Barcelona en una època molt determinada, i per això ens sembla tan necessari donar-li visibilitat i fins a reivindicar-lo com a autor».

Sara Montiel

El rastre de Foto Alfredo continua als anys 70 –«va treballar amb grups de rock progressiu, però l’estil ja era diferent, amb fotos a color fetes al carrer»– i es perd a finals d’aquella dècada. «De tot el material que he pogut localitzar, l’últim que apareix firmat com a Foto Alfredo és una sessió de fotos que Sara Montiel es va fer en un estudi del carrer Rocafort el 1979 o 1980 –diu Félix Martínez–. Són unes fotos bastant maques, molt warholianes, però tinc la sensació que la composició no és d’Alfredo tot i que porti la firma del seu estudi». A partir d’allà, res.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

L’exposició que aquests dies es presenta a Lleó se circumscriu, en qualsevol cas, a l’era pop de Foto Alfredo, amb cartells de grups més o menys coneguts –Los Polares, The Vampires, Los No, Tony Ronald Group, Los Mahuttes...– i d’altres que van passar per l’escena musical barcelonina sense deixar gairebé rastre, com Los Snobs (no confondre amb la banda que un temps després es va transformar en Los Buenos), Los Reyes, Grupo X, Los Doubling’s, Luis XV, Los Cron’s o Los Sonámbulos. «Volem que la gent ens doni informació sobre Alfredo –insisteix Martínez–, però també sobre tots aquests grups. A mi m’encantaria saber, per exemple, qui eren Los Snobs; que aparegués el cantant o el guitarrista i ens expliqués la seva història».

Si algú vol atendre la seva crida, pot fer-ho escrivint a la direcció espectaculos@elperiodico.com.