Entrevista

Anna Castillo: «La psicologia m’interessa més com a usuària de teràpies»

L’actriu nominada a un Goya en l’edició 2023 per ‘Girasoles silvestres’ dona vida a la sèrie de Movistar Plus+ a una discapacitada que només s’expressa a través de l’agressivitat

Anna Castillo: «La psicologia m’interessa més com a usuària de teràpies»

Ana Nance

6
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Anna Castillo (Barcelona, 1993) és, malgrat la seva joventut, una de les actrius més sòlides del panorama espanyol. La descobrim a ‘El olivo’, pel·lícula amb què va obtenir un Goya a l’actriu revelació el 2017 i, des d’aleshores, no ha parat de créixer. Ha sigut una ‘noia Los Javis’ en el musical i la pel·lícula ‘La llamada’, per la qual va ser nominada a un altre Goya, igual que amb ‘Viaje al cuarto de una madre’. I ho està per ‘Girasoles silvestres’. A la tele ha participat a ‘Doctor Mateo’, ‘Club Super 3’, ‘Amar es para siempre’, ‘Estoy vivo’, ‘Arde Madrid’... Ara és la Nati, una de les quatre discapacitades que comparteixen pis tutelat a la sèrie ‘Fácil’, que acaba d’estrenar Movistar Plus+.

¿Com li va arribar aquest gran paper a les seves mans? ¿Perquè havia treballat amb Anna R. Costa a ‘Arde Madrid’?

Per a mi va ser superinesperat, perquè sabia que l’Anna faria l’adaptació de ‘Lectura fácil’ i vaig parlar amb ella. Però mai es va plantejar actrius com jo: coneguda, de la meva edat, del meu perfil... Les buscaven més grans i amb algun tipus de discapacitat. Jo li demanava que me’n donés un encara que fos un cameo. I, de sobte, m’ofereixen un dels personatges. Em vaig quedar morta. Va ser un procés de creació intens. Perquè les quatre actrius teníem molts dubtes, molta inseguretat.

Imagino que no devia ser fàcil treballar amb una Natalia Molina tan irreconeixible en el paper de la Marga...

Hi ha un punt en què ens vam ficar en l’univers de quatre noies i la discapacitat intel·lectual passava a un quart pla. Per a mi era molt més interessant conèixer la Marga i pensar si havia cardat amb el Kevin, que la seva discapacitat. És que ja no la vèiem. Era més trobar el personatge. Perquè, per exemple, la Nati, parla amb un discurs polític molt marcat, amb agressivitat. Buscava que tingués sentit la coporalitat, la no-expressió però sí tot el que diu. Que fos coherent.

¿S’havia llegit el llibre?

No. Sabia de què anava i quan em van oferir el paper el llegiria. Però ens van dir que millor que m’esperés, perquè eren universos diferents. Ho vaig fer després.

¿Van parlar amb persones discapacitades?

Sí, vam anar a veure pisos tutelats per veure com era la convivència, les dinàmiques de grup entre elles. També vam treballar amb un assistent de pis tutelat, que estava sempre en rodatge assessorant-nos. I jo vaig anar a fer moltes classes de dansa integrada amb La Troca, que surten en la sèrie, per veure com connecten les persones discapacitades a través de l’art amb coses molt essencials. Que és el viatge que fa el meu personatge: a través de la dansa connecta amb l’expressió.

Sorprèn com es mou. ¿Haver estudiat dansa de nena hi influeix?

Sí, però després la dansa i jo tenim una relació de quan surto de festa. A més, la dansa integrada és expressió corporal, artística... No té res a veure amb les classes de ballet.

¿I li han servit els seus estudis de psicologia per entendre els personatges?

Vaig estudiar psicologia, però em vaig adonar que a mi m’interessa més com a usuària de teràpies per exercir de psicòloga. Sempre intento en la vida, però sobretot en la interpretació, ser molt empàtica. I en aquest projecte era molt important.

¿Quina discapacitat té la Nati? ¿Autisme? Perquè no s’esmenta en la sèrie.

De fet, no es diu el que té cap. La Nati té una discapacitat sobrevinguda a causa d’un accident. Té la informació i els coneixements previs, però de seqüela li va quedar un bloqueig emocional, d’expressió i de gestió emocional. Quan vaig començar a treballar el personatge, vaig pensar en l’autisme i buscava referents. Però t’adonaves que la Nati és un personatge creat i subjecte a un guió. No té una discapacitat igual a cap altra, perquè no n’hi ha dues d’iguals. El bonic de l’arc del personatge de la Nati té a veure amb aquesta incapacitat emocional, que li crea molta frustració.

Resulta inquietant veure com ho observa tot i no saber com reaccionarà.

Perquè ho entén tot, sent la injustícia, però com no sap manejar les emocions, li surt tot de forma agressiva. Ella connecta amb la seva essència i la seva emoció a través del moviment. I em sembla una metàfora molt bonica, perquè tothom pot sentir que l’art el connecta amb una cosa molt pròpia i que és una manera d’expressar el més essencial. De fet, al final es veu com amb la gent de la dansa és més expressiva, pregunta, pren decisions...

La Nati és feliç ballant i anant amb moto.

Sí, perquè li toca el vent, està en moviment, les coses passen ràpid....

¿Han rebut alguna crítica per no ser totes discapacitades?

És molt important que hi hagi representació en l’audiovisual de personatges amb discapacitat. I la sèrie s’ha fet perquè hi hagi un acostament a aquestes persones. Hi ha moltíssims actors amb discapacitat intel·lectual que poden fer uns grans personatges, però una noia que tingués la discapacitat de la Nati no hauria pogut fer el paper. Perquè cal seguir un text, no hi ha improvisació. Crec que la gent ho ha entès.

Es mostra una Barcelona esplèndida, sobretot la Barceloneta. Com a barcelonina es deu sentir molt orgullosa.

Sí. A més, la meva mare és de la Barceloneta; els meus pares es van conèixer a La Salle de la Barceloneta... Ha sigut molt especial. 

Per a Anna R. Costa aquest és el seu primer projecte en solitari. Deia que fins ara s’havia sentit discapacitada a l’ombra d’un home. ¿La va veure il·lusionada?

Sí, és clar. Per a mi ha sigut molt emocionant veure el procés de l’Anna, perquè jo a ‘Arde Madrid’ em vaig enamorar bojament d’ella, del seu cap, de la seva sensibilitat, del seu art, del seu talent... I veure-la créixer i escriure, produir i dirigir la sèrie ella sola ha sigut molt especial. I ho ha fet increïble. Mai he tingut un rodatge igual quant a diversió, complicitat amb l’equip, facilitats... I això ho marca el director. L’Anna ha fet que hagi sigut el millor rodatge del món.

En canvi, a Cristina Morales, l’autora de ‘Lectura fácil,’ no li ha agradat la sèrie. ¿Què li ha semblat la polèmica que han protagonitzat?

M’he mantingut al marge perquè admiro molt la Cristina com a escriptora i l’Anna com a dramaturga, directora, productora i tot el que és. Però són mitjans i codis diferents. Les adaptacions mai surten com el lector espera, però és que això no era adaptació, sinó inspiració. La novel·la són quatre monòlegs que no es poden portar a la ficció com volien fer-ho. Amb la qual cosa hi ha moltes trames, molts universos creats per l’Anna. Però les opinions són lícites i si no li ha agradat, no passa res.

Notícies relacionades

Encadena projectes molt interessants. 

‘Girasoles silvestres’ ha sigut un repte a nivell emocional, de les coses més difícils que he fet, perquè era complicat portar el pes de la pel·lícula treballant la maternitat i temes molt dolorosos. Me’n sento molt orgullosa. A ‘Historias para no contar’ no hi té res a veure: és una comèdia lleugera, dues setmanes de rodatge... Va ser com uns campaments d’estiu: curtets i divertits. Ara rodo una minisèrie amb Netflix, ‘Un cuento perfecto’, adaptació d’una novel·la d’Elisabet Benavent.