Europa perduda entre la boira

Per sort, Lluïsa Cunillé sí que és profeta a la seva terra. Tot i que el seu teatre dista molt de ser complaent, no li falten aliats i seguidors en la seva més que sòlida carrera com a dramaturga. L’acabat d’estrenar monòleg Compto cada passa meva sobre la terra ens va regalar la seva versió més pròxima, i ara el TNC restitueix Boira, audaç text del 2014 que revela la seva faceta més incisiva i implacable en la seva lectura històrica.

Escrita i ambientada vint-i-cinc anys després de la caiguda del Mur, la peça ens situa en una república indeterminada de l’òrbita soviètica. Després de la cancel·lació del seu vol, una periodista es refugia a casa d’un matrimoni en hores baixes. Per l’apartament anat a menys deambulen també el fill addicte als diners fàcils i un exastronauta en caiguda lliure. Com és freqüent en Cunillé, tot es dirimeix entre silencis calculats i diàlegs que flueixen a raig amb la textura irreal del millor Pinter.

Com a Els subornats (2021), fa olor de cinefília, amb profusió de recursos del thriller policíac, amb objectes misteriosos i enigmes disparats sense resolució. Conflueix la millor versió d’aquesta ja cèlebre poètica de la sostracció, amb sentits oberts i el buit existencial com a motor dramàtic. El pessimisme habitual encaixa molt bé en un paisatge humà doblement devastat pel comunisme i el capitalisme deshumanitzat. No es va acabar la història com va pronosticar Fukuyama, i contra la desesperança generalitzada Cunillé deixa la finestra oberta a la nostàlgia perquè els seus personatges no s’ofeguin en el present, també suspèn en l’aire l’execució d’una traïció per diners. La possible redempció és una qüestió que depèn dels espectadors, de com vulguin respondre a les preguntes que la trama no tanca.

Cadència infrareal

Notícies relacionades

Maria Rodés canta a l’amor "normal i al que frega la bogeria"

‘Stranger things’ s’autohomenatja

Gran coneixedora del teatre cunillesc, la directora Lurdes Barba va prement les tecles adequades per mantenir la cadència infrareal. Mou els personatges sobre un allargat quadre d’Edward Hopper sobre fons brutalista soviètic, escenografia de Lluc Castells que juga també a marcar interrogants amb la seva vacuïtat. Afinat en el repartiment el matrimoni amfitrió que formen Lina Lambert i Albert Pérez, justos en el to entre embadalit i visionari. De menys a més la protagonista, Àurea Márquez, que per moments sembla més afectada del que marquen les seves línies. Desafiament desbordat el de Jordi Collet amb un personatge sempre borratxo. Per la seva banda, Quim Àvila torna a demostrar el gran actor que és: el realisme brut i amenaçador del seu personatge dispara la funció.

Tot i que la metàfora del títol sigui una mica evident, Boira és un dels textos més lúcids i ambiciosos de Cunillé, bona mostra del seu teatre més compromès amb el retrat humà del present, una peça que després d’una dècada no acusa el retard injustificable de la seva estrena.