The Cure posa en estat de trànsit el Palau Sant Jordi

Nit de recreació d’uns èxits que van crear escola, tot i que no només això: el grup va oferir fins a cinc cançons d’aquest nou disc (‘Songs of a lost world’), que havia de sortir a les portes de la gira (que per això porta per títol ‘Lost world tour’) per trencar 14 anys de buit editorial. I van ser col·locades en posicions nobles: ‘Alone’ va obrir la sessió amb els seus set minuts de ritmes pausats i els seus missatges poc trempats: «Aquest és el final de cada cançó que cantem / El foc s’ha convertit en cendres / i les estrelles s’han enfosquit amb les llàgrimes», va entonar Robert Smith amb aquella veu gairebé sempre situada a un mil·límetre del plor, ben conservada als 63. Conclusió en mode evasiu: «El món no és més que un somni».

Passos de gegant

El baix de Simon Gallup, empenyent el gegant amb gambades llargues i profundes, connectant amb la poesia envoltant de ‘Pictures of you’, perla de l’àlbum ‘Disintegration’ (1989), el més citat, amb sis cançons. Arquitectura densa, que no espesa, amb les discretes entremaliadures guitarreres de Reeves Gabrels (que va ser còmplice de Bowie durant una dècada) donant tocs de distinció sense sobresortir, fent bola de so amb els teclats del recuperat Perry Bamonte.

Les noves cançons es van decantar per la cadència pausada, amb l’excepció d’‘A fragile thing’, un tema sobre el final de l’amor entre una parella. «Cada vegada que em fas un petó podria plorar». Allà es va fer notar, sobretot, ‘Endsong’, amb llargs passatges instrumentals en espiral i un intricat solo soterrani per part de Gabrels. També ‘I can never say goodbye’, amb al·lusions als seus familiars perduts. Una idea més aviat ‘hardcore’ de The Cure es va obrir pas al cor del concert amb peces vingudes del passat més llunyà, amb la tensió postpunk de ‘Cold’ i les cites a l’àlbum - sant greal ‘Seventeen seconds’ (1980), entre les quals hi havia la turmentada ‘The forest’, amb el seu crit en bucle («again and again and again...») corejat per l’afició. ‘Lovesong’, en contrast, va sonar una mica més ‘up tempo’ que l’original.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

‘Hits’ en cascada

Com si el seu material més profund fos poc compatible amb les seves cançons de més tirada comercial, aquestes es van concentrar en un llarg segon bis que va constituir un concert en si mateix. Cremat el territori amb un abrasiu ‘Disintegration’, va arribar l’hora de ‘The walk’, ‘Friday I’m in love’, ‘Close to me’, ‘In between days’ i ‘Boys don’t cry’. Temps de delit per a un Sant Jordi en combustió, recordant-nos que darrere de les capes de boirina i de misteri, The Cure mai ha deixat de ser una banda pop. I bastant bona.