Festival Temporada Alta

Angélica Liddell: «Aposto pel terrorisme de la bellesa»

L’artista estrena a El Canal ‘Caridad. Una aproximación a la pena de muerte dividida en 9 capítulos’

Angélica Liddell: «Aposto pel terrorisme de la bellesa»
4
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Des de fa anys Angélica Liddell (Figueres, 1966) s’ha convertit en una de les artistes imprescindibles del festival Temporada Alta. Escriptora –va ser Premi Nacional de Literatura Dramàtica–, directora i intèrpret, les seves atrevides creacions sempre sorprenen, incomoden, provoquen, conviden a descobrir i a qüestionar idees i conceptes a través de l’art. Mai deixen indiferent. Ho va demostrar en peces com ‘La lletra escarlata’, ‘Liebestod’, ‘Terebrante’, dedicat al ‘cantaor’ Manuel de los Santos, més conegut com a ‘Agujetas’. «Les meves obres són un afany total, absolut, obsessiu per defensar la llibertat de l’artista per sobre de les responsabilitats democràtiques», ha defensat en la roda de premsa de presentació de ‘Caridad. Una aproximación a la pena de muerte dividida en 9 capítulos’ s’estrena aquest dissabte a El Canal.

Es tracta d’una obra amb 22 persones, de les quals la majoria no actors professionals, es pregunta què significa caritat avui. ¿Fins on arriba la nostra capacitat de perdó? La llegenda de Cimon i Pero, plasmada al món de l’art, mostra com l’acte d’alletar un pare pres aconsegueix salvar-li la vida a l’aconseguir amb la seva acció el perdó dels jutges. «La imatge d’una dona alimentant amb el seu pit el seu pare homicida és gairebé immoral però els commou», assenyala. «Aquesta commoció és la que busco en la meva creació estètica. Per això a ‘Caridad’ faig una equivalència entre l’artista i el criminal. Tots dos expressen la seva total llibertat, sempre parlant des de la perspectiva de l’estètica», sentencia la creadora. I els artistes, com els criminals, mereixen compassió, però «¿quina quantitat de perdó podeu oferir?».

«Com a ciutadana m’oposo a la barbàrie, però com a poeta no»

Les idees de George Bataille, autor de ‘Les llàgrimes d’Eros’, entre d’altres, fascinat amb el sacrifici humà, ha influït en la creació. Eros i Tànatos s’uneixen en un treball simbòlic inspirat pel procés inquisitorial a Gilles de Rais, un noble francès que va lluitar juntament amb Joana d’Arc i que va ser executat després de ser acusat d’abusar de centenars de nens, i la pel·lícula ‘Le mépris’ de Jean-Luc Godard. R «La meva influència estètica ve de la pintura i del cine. Godard ha sigut fonamental en la meva vida. És un exemple magnífic de llibertat». Ho defensa perquè observa que «estem abocats a una època cada vegada més puritana, reivindicativa, higiènica, reivindicativa i es va oblidant el conflicte de l’home amb si mateix, amb la seva ànima».

Pur art

Per a Liddell el que és fonamental és defensar l’art. «No incloc la política en les meves posades en escena. Les meves obres són una aposta pel terrorisme de la bellesa. Busco col·locar el públic davant d’un conflicte. Estèticament només la cosa immoral ens eleva intel·lectualment per sobre de la massa indiferenciada,de l’opinió general, de les bones intencions». En aquest sentit defensa el racionalisme del Marquès de Sade, de l’obra de Pasolini i de qualsevol que vagi contra la uniformitat moral. «Sade era un abolicionista de la pena de mort», recorda.

«Com a ciutadana m’oposo a la barbàrie, però com a poeta no». Com George Steiner defensa que «l’art està fora de qualsevol legalitat raonada». I lamenta que en l’actualitat, «només parlem de feixisme, d’esquerres i de dretes».

«Estèticament només la cosa immoral ens eleva intel·lectualment per sobre de la massa indiferenciada»

Notícies relacionades

L’obra presenta una sèrie d’imatges simbòliques que situen el públic davant del màxim perdó davant d’un escenari on destaca «la guillotina, el gran símbol de la llibertat que va ser vigent a França, com la pena de mort, fins al 1977». A part de treballar amb voluntaris de diferents edats, des de nens fins a gent gran de Girona, també comptarà amb un cor de tres homes laringectomitzats i amb especialistes en esgrima. Del text, en francès, se n’ocuparà l’actor Guillaume Constanza. «Em fa molt feliç no dependre de la paraula en aquesta peça. M’he concentrat en els colors i les imatges», apunta aquesta creadora per a qui l’art és sinònim de llibertat total.

Parafrasejant Steiner, assenyala: «L’artista es mou entre el desajust entre la justícia social i l’expressió artística». Per tant és «inimputable, com ho són els bojos o els nens». Per això ella treballa des d’aquest desequilibri, des d’aquesta irresponsabilitat. «Les responsabilitats democràtiques empobreixen l’art fins a la mediocritat, per això defenso la poesia per damunt de tot. De vegades en els meus textos sí que vaig a la contra per mostrar un malestar respecte a les restriccions a una societat prohibicionista. Defenso l’art i la bogeria de l’art».