‘Liebestod’: la Liddell a primera sang

Hi va haver un temps, que sembla llunyà, que l’avui idolatrada Angélica Liddell carregava contra la injustícia social (‘Mi relació con la comida’, 2005), o contra els assassinats masclistes de Mèxic (‘La casa de la fuerza’, 2009). Ara el seu teatre viu més de portes endins, introspecció i elucubracions. Després de les expressives elegies a la mort dels seus pares, el seu nou espectacle torna al joc de la provocació que ja vam veure l’any passat a ‘The Scarlet Letter’, també al Grec.

Acabat d’estrenar a Avinyó, ‘Liebestod’ remet a «la mort d’amor» wagneriana, i s’acompanya del tremendista subtítol ‘El olor de sangre no se me quita de los ojos Juan Belmonte’. Que ningú esperi un biopic del matador. Els referents combinats s’estiren com xiclets fins a formar aquesta massa compacta i per moments impenetrable que és el teatre liddelià, més diàfan en un segon visionat. 

Després d’elevar el toreig a la categoria d’exercici espiritual, la directora i oficiant principal es practica talls a cames i braços, exposa una altra vegada la seva sang mentre de fons sonen Las Grecas. Endolat simbolisme cristià i música sacra aporten un aire de missa, el sacrifici de l’artista davant el seu públic. En la següent escena apareix un toro, auguri de la mort, Tristany davant Isolda. Però l’animal petrificat no l’envesteix malgrat les provocacions.

Interminable monòleg

Notícies relacionades

Mor Wolfgang Petersen, director de ‘Das boot’, ‘La historia interminable’ i ‘La tempesta perfecta’

Els Oscars 2023 tornaran a entregar tots els premis durant la gala

El ritual segueix amb un harakiri transfigurat en un interminable monòleg. La tercera persona confessional serveix per malparlar d’«un món que arriba al final». Menysprea la mediocritat dels seus seguidors, els actors, ataca l’educació laica i fins i tot «la diarrea de la sostenibilitat», i que no falti una bona dosi de misogínia, que dona titulars. S’acusa d’atipar el públic amb la seva putrefacció mentre es vanta de buscar el cansament en què «neix l’horror». 

El seu maleïdisme es recolza en Genet, Rimbaud, Artaud... un martirologi despullat de moral que li serveix de capa, tot i que no ho necessiti. El seu domini de l’escena és inqüestionable, amb una presència gairebé hipnòtica entre la sacerdotessa i la pallassa. No falta alguna pinzellada de genialitat en el terreny plàstic, com quan transforma l’arena ocre en un homenatge al pintor Bacon, amb un boví esquarterat pel mig. I és que tot i que avui es delecti amb els seus abruptes reaccionaris, ningú iguala en intensitat la Liddell.