Oriol Paulo: «Bárbara Lennie ho té tot: l’enigma, la força, la dualitat, el carisma, la intel·ligència»

L’adaptació del ‘best-seller’ de Torcuato Luca de Tena ‘Los renglones torcidos de Dios’ s’havia convertit en un d’aquells projectes que mai s’acabaven de fer realitat, fins que finalment va caure en mans d’Oriol Paulo. El director de ‘Contratiempo’, expert en ‘thrillers’ ambigus, s’ha emportat la novel·la al seu terreny i l’ha convertit en una intriga psicològica absorbent ambientada en un sanatori mental a finals dels anys setanta, protagonitzada per una totèmica Bárbara Lennie i atapeïda de tots els elements que caracteritzen el seu estil únic i intransferible que arrasa tant a Espanya com a la Xina. La pel·lícula arriba aquest dijous a les sales de cine.

¿Per què creu que ‘Los renglones torcidos de Dios’ és una novel·la important per a molta gent?

És una bona pregunta. Jo et puc dir el que em va atrapar. Em vaig trobar amb un personatge femení molt potent, molt apoderat, una cosa a la qual no estava acostumat en aquell moment, quan la vaig llegir. I a més estava la part de ‘thriller’ policial, que és un gènere que m’ha agradat des de petit. Més tard m’he adonat que per a certa generació va ser la novel·la iniciàtica en matèria de lectura, i això sempre marca molt.

¿Què és el que li va fer més por a l’hora d’abordar-la?

Ser fidel a l’esperit de la novel·la, però alhora que se sentís com a actual. L’essència de la narració és la veu interior de la protagonista, que explica la història abans i després d’ingressar al sanatori, així que per traduir-ho a la pantalla vam haver de prendre decisions, com col·locar l’espectador al lloc en el qual se situava el lector per introduir-se en aquest viatge d’ambigüitat i dualitat a l’hora de no saber a qui creure per com estan explicats els fets. És el que em feia témer més, a part que m’hauria agradat que apareguessin més personatges de la novel·la o que tinguessin més presència, però llavors hauríem d’haver fet una sèrie de tres temporades.

¿I mai es va plantejar la possibilitat de convertir la novel·la en una sèrie?

Jo sempre vaig tenir molts dubtes a l’hora d’acceptar el projecte precisament perquè em semblava que l’univers de la novel·la era inabastable. Però els productors ho tenien molt clar, havia de ser una pel·lícula, i això també em va fer centrar-me en un objecte d’estudi, que per descomptat sempre va ser Alice Gould.

I Alice Gould havia de ser Bárbara Lennie.

Bárbara era una condició per a mi a l’hora de fer la pel·lícula. Ho té tot: l’enigma, la força, la dualitat, el carisma, la intel·ligència. Si ella no hagués acceptat, jo tampoc m’hi hauria embarcat. La majoria de les meves pel·lícules havien sigut fins al moment més corals, però en aquesta ocasió tot se centrava en ella, i jo vaig posar la pel·lícula al seu servei.

¿Com ha sigut la seva col·laboració amb Guillem Clua a l’hora de redactar el guió?

És un dels millors dramaturgs que hi ha a Espanya i la pel·lícula suposava un repte verbal. D’una banda, s’havia de polir el llenguatge perquè sonés més contemporani; de l’altra, un dels aspectes en què ens volíem centrar eren els duels dialèctics d’enginy entre Alice Gould i el cap de psiquiatria Samuel Alvar (Eduard Fernández), seqüències de més de vuit minuts en les quals la precisió en les rèpliques era fonamental.

A nivell ideològic, ¿hi va haver alguna cosa que volguessin canviar?

Hi havia una intenció molt clara de modernitzar els personatges femenins. Volíem que fossin més canyers, que simbolitzessin els nous temps i que les velles estructures quedessin enrere.

¿Quines referències va utilitzar a nivell visual?

Junt amb el dissenyador de vestuari, Alberto Valcárcel, vam rescatar arxius reals de sanatoris de l’època i això es va convertir en la font d’inspiració més gran per a tots els departaments. Per això vam tenir molta cura en la figuració, ja que tots els participants tenien pautes de comportament d’acord amb una sèrie de patologies per fer-ho més real.

En aquesta ocasió, ¿s’ha venut la pel·lícula a la Xina, on és vostè un director taquiller?

Sí, però ara la situació allà és molt complicada, el context ha canviat molt a partir de la covid. La gira de promoció, com en altres ocasions, està descartada, perquè cal fer un confinament previ de 21 dies, hi continua havent moltes restriccions i per aquesta raó s’està intentant protegir la indústria xinesa, de manera que s’està limitant l’accés a les pantalles. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A Espanya tampoc és que les coses estiguin massa bé a nivell de taquilla. ¿Podrien desaparèixer aquesta mena de produccions en el nostre país?

Crec que s’abordaran d’una manera diferent. Aquest encàrrec va ser prepandèmic, però a partir de l’arribada de la covid res ha sigut igual. En efecte, un es planteja si certes pel·lícules d’envergadura més ambiciosa poden sobreviure en el nostre ecosistema industrial.