Eros Ramazzotti: «Qui no estigui a l’altura quan puja a l’escenari acabarà la seva carrera ràpidament»

Un àlbum en el qual s’adverteix, diu, «l’empremta del que hem passat amb la pandèmia», sempre amb els ànims en alt. «La clau de l’àlbum és la idea de continuar endavant passi el que passi, amb esperit positiu.» I posant el focus en els vincles emocionals més profunds, com en aquest mig temps amb aires de declaració de principis anomenat ‘Los últimos románticos’. «Un tema que parla del respecte i que diu que hem de tornar a estimar-nos, i que això sigui alguna cosa més que una manera de parlar».

Amb principi i final

‘Latido infinito’ és fidel a la tradició sonora de Ramazzotti, amb la seva sobrietat, el seu ‘baladisme’ i alguna incursió quirúrgica en la llatinitat i el funk. La seva obra no és de les que cusen girs sonors d’un àlbum a l’altre. «Soc així, vaig créixer gràcies al favor del públic i no m’agrada la idea de canviar una cosa que agrada a la gent tal com és. Si aquest disc fos diferent, no seria personal, i faltaria al respecte els qui l’escolten». Pot sorprendre la llarga durada del tema titular, que s’enfila fins als vuit minuts i tanca l’àlbum donant-li un sentit d’obra compacta, insinuant un contrast amb «el 99% de la música que escoltem, que no té principi ni final».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Brilla aquesta trobada amb Alejandro Sanz a ‘Soy’, que s’ha d’afegir al seu vistós currículum de duets, que va des de Luciano Pavarotti fins a Cher. Una peça aquesta amb ressonàncies de cant a l’amistat. «Jo li vaig proposar una altra cançó, però ell no la va acceptar. Em va dir que li sonava massa fàcil i em va demanar un tema que sonés més italià», explica, sense saber que, a Sanz, quan es va donar a conèixer, se’l va arribar a anomenar «l’Eros Ramazzotti espanyol». «¿De debò? No ho sabia. Em sembla graciós. Ens vam conèixer fa gairebé 30 anys, el 1993, i sempre ens hem avingut. És amic de Paco de Lucía, un dels meus guitarristes de referència.» L’àlbum ofereix una altra cita, aquesta amb Jovanotti, pioner del rap italià, i una sentida relíquia, ‘Cada vez que respiro’, amb música inèdita del ja mort Ennio Morricone. «Va ser un regal de la seva família i m’hi sento orgullós. Llàstima que no arribés a conèixer-lo».

La setmana passada, el dia 15, va oferir una ‘première’ internacional a La Maestranza, de Sevilla, i l’any que ve emprendrà una gira que el portarà al Palau Sant Jordi (2 d’abril). El directe és, creu, allò que permet als artistes distingir-se entre el soroll de xarxes i plataformes. «Qui no estigui a l’altura quan puja a l’escenari acabarà la seva carrera ràpidament. Avui es poden vendre menys discos, però l’important és cantar en viu», reflexiona Eros Ramazzotti, que sempre ha girat amb bandes de músics molt prestigiosos, inclosos alguns de procedents del hard rock i el metal: del guitarrista Laurie Wisefield (Wishbone Ash), que el va acompanyar en els 90, a la seva actual bateria, Eric Moore (ex-Suicidal Tendencies). «El metal sona molt dur per a mi, però té bones melodies i músics excel·lents».