Romeo Santos: «Rosalía és com un unicorn»

¡Uf! Jo diria que va ser el que va començar a formar les meves influències musicals sense jo saber-ho. Em vaig criar escoltant en una cantonada batxata, en l’altra escoltava salsa, merengue, hip-hop... Coses que comencen a fer-te inclinar no només cap a un gènere sinó cap a un àmbit. Quan decideixo fer batxata tenia diferents influències, i és per això que els meus companys d’Aventura i jo teníem aquesta barreja ben novaiorquesa.

¿El rap mai va ser una opció?

Com a seguidor del gènere, sí. Però com jo mateix, rapejar i fer aquest tipus de música... Sí que he fet cançons amb essència hip-hop, però no tan forta com la batxata. 

¿Com li va condicionar el fet de ser fill d’immigrants a Nova York i a l’hora d’obrir-se pas en la indústria musical?

Jo ho entenc com una responsabilitat. Es converteix en un repte, voler superar-se... I també representar els teus pares. Superar-se representant-los a ells, als somnis que potser ells no van aconseguir. La meva mare, per exemple, sí que va voler ser cantant en una etapa de la seva vida i potser no va tenir recursos... Així que sí, va poder servir com a motivació.

El seu èxit se cimenta sobre les seves composicions i la seva molt singular veu. ¿Recorda com va arribar a aquest registre?

L’únic que he fet és descansar bastant i beure molta aigua. No et puc donar una bona definició de com faig servir el diafragma... Hi ha cantants que, òbviament, tenen certa destresa. El meu fort és més la composició. Un mira de fer coses que connectin amb un públic. Però amb això de cantar he sigut bastant feliç, si et soc completament sincer. Que la meva veu hagi caigut en gràcia i que a la gent li agradi. No és una tècnica específica. 

¿La gran responsabilitat de la seva vida és la de ser ambaixador i ‘Rei de la batxata’?

Més que una responsabilitat, el meu objectiu sempre és reinventar-me, sorprendre. Sigui en batxata o sigui en el gènere que sigui. Miro de crear aquest tipus d’emocions, tot i que siguin crítiques no gaire agradables. Crec que això és molt important quan un està fent música, el que pugui sorprendre amb algunes temàtiques. En aquest disc tinc una cançó que es diu ‘Suegra’ que, d’una manera oaltra, va ser ofensiva per a algunes persones perquè entenen que estic ‘tirant-la’ a la sogra i que estic promocionant la violència. I de cap manera, és com ‘una jocositat’. Quanta gent ha dit ‘ai, aquesta sogra meva que molt fastigueja que se’n vagi al diable’, per exemple, i no és una cosa literal, ho dius perquè estàs atabalat. Tinc més cançons així. De vegades hi ha persones que se senten una mica incòmodes amb el contingut. 

Escriu a l’amor, al desamor, a les dones... ¿Com ha canviat la seva percepció de tot això amb el pas del temps?

Són coses que un viu, un pot presenciar, que fan que un pugui madurar i veure la vida... La vida és evolució, canviar la seva manera de pensar. I crec que, d’una manera o altra, de vegades això pot sonar contradictori, però un pot canviar la seva filosofia d’un any a l’altre. I té a veure amb viure, conèixer persones que et canvien la manera de pensar. També en el negoci de la música, on tot ha anat evolucionant i diria que més per bé que per mal.

Molts artistes no dominicans s’han acostat a la batxata últimament. ¿Què li sembla això?

Em sembla genial, és un bon senyal que el nostre gènere i la nostra cultura causa una bonica emoció en cantants d’altres nacionalitats. És un afalac més que una altra cosa. I quan han dit que potser jo i els meus companys d’Aventura hem sigut inspiració és una cosa que m’omple de molta moral.

¿Per què creu que la República Dominicana és tan present en la música actual?

Crec que sempre ha passat. Com que estem en aquesta era digital, la xarxes et permeten notar coses. Pots aconseguir veure que alguna cosa està en tendències perquè molta gent ho està consumint. Jo, per exemple, recordo fer gires a Europa i el 80% dels assistents no eren llatins. Aquest és un senyal que sempre la nostra cultura dominicana ha sigut d’una manera o altra influeix per a molts altres cantants.

Una de les grans noves estrelles dominicanes és Tokischa, de vegades criticada pel seu contingut explícit. Vostè la defensa a ‘Nirvana’.

Més que una defensa és aclarir el que nosaltres, els cantants, no hauríem de ser assenyalats ni crucificats pel contingut explícit. Jo potser no soc tan explícit com ella, però seria doble moralista si dono la raó als que l’ataquen. Perquè tu tens una responsabilitat com a pare, criar els teus fills amb una disciplina, una decència, que ni la música ni les pel·lícules de violència ni res que sigui fort hauria de canviar el que tu com a pare inculques als teus fills. Nosaltres som, en molts casos, actors. Jo vaig utilitzar aquesta cançó com un alleujament. Hi ha coses molt més preocupants. Jo em preocupo més pel que cosa està passant pel món, on hi ha persones que no estan bé mentalment per tenir accés a armes, on és la protecció dels nostres fills a les escoles... Aquest tipus de coses em semblen molt més perilloses que el que una cantant estigui dient.

¿Què pensa un artista amb la seva trajectòria del boom llatí actual?

Sempre vaig tenir clar que ser llatí és una cosa que es porta a la sang i sempre ha de representar. Sempre vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb artistes del mercat anglosaxó i sempre he fet música llatina. És a dir, normalment una situació com aquesta, que s’utilitzava per capitalitzar i fer un crossover, sempre vaig tenir clar que el que jo volia era posar-los a cantar batxata, cantar en espanyol i ballar batxata. I veure cançons i l’èxit que està tenint, per exemple, ‘Despacito’, i el fenomen Bad Bunny, és com la certesa que ¡caram! jo no estava equivocat.

Rosalía apareix al seu disc amb ‘El pañuelo’. Vostè, des de fora i amb el bagatge que té, ¿com la descriu?

Ha sigut magnífic. Crec que a Rosalía jo la descric com un unicorn, en el bon sentit de la paraula. Una artista que té molt definit el que vol fer, el que no ha de fer. L’artista té un valor quan té alguna cosa autèntica, quan sap el que vol fer, quan entén el que no ha de fer. I ella és molt meticulosa amb el seu art. I això és una cosa que jo repeteixo bastant perquè m’hi identifico. Col·laborar amb ella per a mi va ser una cosa molt important ja que soc seguidor de la música flamenca, soc seguidor de la seva curta però tan impressionant trajectòria, perquè crec que això és tan sols el començament per a aquesta jove. I de veritat que va ser un privilegi treballar amb ella.

Vostè ja havia cantat amb un espanyol, Julio Iglesias. ¿Creu que hi ha una cosa que els uneix?

¡Uau! Quina pregunta tan interessant... Començant per la nacionalitat... Crec que el que mai s’ha de qüestionar són els resultats. Estem parlant de dos artistes de dues èpoques diferents i que tots dos són campions, guanyadors... El que jo veig en comú és que tenen molt definida la seva proposta musical i el que representen. Per a mi va ser un honor treballar amb tots dos. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Com defineix el ‘Rei de la batxata’ Juan Luis Guerra?

El Rei de la música llatina. Jo no encasello Juan Luis com a ‘batxater’. Et dono càtedra, respectuosament. El ‘batxater’ normalment sol fer només batxata. Quan tu dius a una persona ‘batxatera’ és perquè el 80-90% del seu contingut és essència ‘batxatera’, que és el que fa Antony Santos, Luis Vargas, Raulín [Rodríguez] ... Juan Luis és un geni, que té la capacitat de fer-ho tot en la seva màxima qualitat. Té tants èxits en merengue com en batxata, i fins i tot salsa, són... Jo entenc que la manera de descriure el mestre és com a mestre, geni i Rei de la música llatina en sentit general.