Sara Mesa: «El patriarcat ha fet desgraciades moltes dones, però també munts d’homes»

S’intueix per les seves novel·les, moltes poblades per nenes una mica inadaptades, que la infància i l’adolescència de Sara Mesa van tenir les seves zones fosques. És un dels grans temes d’aquesta escriptora que dissecciona les relacions familiars i/o els usos amorosos armada d’un escalpel que desbrossa sentiments i relacions de poder, sovint tòxics. El seu anterior treball, ‘Un amor’, una bomba en llibreries arribarà al cine de la mà d’Isabel Coixet. L’actual, ‘La família’ (Anagrama, de nou), farà que més d’un lector es plantegi crear la seva pròpia. 

Moltes pel·lícules de Hollywood ens mostren la família com una cosa semblant a un fort del Far West, davant les nombroses amenaces i violència de l’exterior. A la seva novel·la ‘La familia’ se’ns adverteix, però, que el perill està a l’interior. 

Pot estar-ho, sí, per fortuna no passa sempre. El problema més gran en aquests casos és la falta de visibilitat, cosa que garanteix la impunitat. Sempre se’ns han dit que els draps bruts es renten a casa, ¿no? Jo crec que aquesta idea continua encara vigent per a molta gent. Fa molta vergonya parlar d’afers familiars i fins i tot està mal vist. Sembla deslleial i desagraït. Socialment, la família ha de ser font d’orgull, no de malestar. Hi ha qui presumeix fins i tot dels seus nusos familiars, a les xarxes socials es veu constantment. Però el cert és que com més tancat sigui el territori familiar, com més aïllat es mantingui del món exterior, més risc hi ha que puguin cometre’s abusos a dins. Els nens, per exemple, es veuen en situacions de gran indefensió perquè no tenen on comparar. Creuen que aquesta és la normalitat i l’assumeixen.

Ha escrit aquest llibre en plena pandèmia. ¿Creu que l’ambient opressiu i obligatòriament familiar a què ens vam veure obligats ha marcat el to d’aquesta novel·la? 

No ho crec. Jo ja tenia aquesta història al cap feia molt de temps, moltíssim, de fet. Hi ha contes del meu llibre Mala letra que són cosins germans de les històries d’aquesta família. I les idees de tancament, reclusió, etc. ja apareixen en altres llibres meus. El que sí que va fer el confinament va ser donar-me molta continuïtat en l’escriptura, vaig aconseguir escriure un llibre més compacte i coherent, en aquest sentit el tancament em va anar bé.

Els seus llibres solen parlar de personatges inadaptats o incòmodes amb el món, però diria que és la primera vegada que aborda la idea de com es poden crear (en el sentit de modelar) personatges així. 

Sí, molt ben vist això... Fixa’t que algunes de les històries d’aquesta família estan protagonitzades pels nens quan ja han crescut i fins i tot quan ja viuen fora de la casa. El fil que les uneix a la resta del llibre és més subtil, però existeix. Els personatges porten el pes d’una herència. Una herència psicològica, sentimental, que els fa ser qui són. Han après a amagar-se per sobreviure. Ho faran tota la vida, fins i tot quan ja no sigui necessari. Per cert que aquesta idea de la transmissió, de l’eco familiar, apareix també a dues novel·les recents que m’agraden molt: Eco, de Carlos Frontera, i Vengo de ese miedo, de Miguel Ángel Oest.

El seu pater familias està emparentat amb l’assetjador de Cicatriz, una figura masculina seductora que desitja controlar (i amb això destrueix). 

No havia pensat en aquest parentiu, però no el descarto, sovint soc la menys indicada per analitzar els meus llibres... Són personatges diferents, és clar, però tots dos miren de sotmetre i alhora estan sotmesos a lleis no escrites sobre el que significa ser home: el Knut de Cicatriz ha de complimentar i conquerir sigui com sigui, el Padre d’aquest llibre ha de portar la batuta educativa i moral de la família. Tots dos són controladors i exigents, tots dos estan acomplexats, tots dos són narcisistes. No ho havia pensat, però sí, s’assemblen.

Que el Padre (així se l’anomena, amb majúscules, com convertint-lo en un representant de la seva condició) sigui un dictador i alhora un seguidor de Gandhi, renegui de l’Església i abraci postures més aviat progressistes, ¿és una manera de donar complexitat al personatge, de fugir de l’obvietat? 

Sí, per descomptat, però perquè la realitat és així de complexa. Solc inspirar-me en gent real a l’escriure, no parteixo d’abstraccions, i per a aquest personatge també hi ha un model. En realitat, la complexitat d’aquest Padre és la de la vida. És un dictador, sí, però té els peus de fang i, sens dubte, pateix moltíssim. També pateix el fill gran, Damián, que té una personalitat molt vulnerable, malgrat la seva masculinitat, o potser precisament per això, pel que s’espera d’ell com a primogènit home. Sempre dic que el patriarcat ha fet desgraciades moltes dones, però també una pila d’homes.

Dels personatges de La familia es diu que són «submisos per fora i agitadíssims per dins, d’una manera que ni tan sols ells entenien». ¿Aquesta seria una bona definició per a la majoria dels personatges de les seves històries? 

Aquest corrent interior és comú a molts dels meus personatges, a tots els meus llibres. La tensió entre complaure, adaptar-se, ser educat, d’una banda, i rebel·lar-se, manifestar els veritables sentiments, de l’altra. De vegades poden semblar submisos, però mai se’ls sotmet del tot. Hi ha un reguard de llibertat en ells, o millor dit, una ànsia de llibertat que no s’extingeix. Si ens fixem per exemple en els fills d’aquesta família: ¿algun d’ells acaba creient-se el Padre, assumint els seus principis? No, cap. 

Si calgués seleccionar un tema sobre el qual graviten les preocupacions de Sara Mesa com a escriptora, ¿aquest seria com les convencions socials destrossen l’individu?

Sí, sens dubte. I d’això es desprenen altres temes relacionats, com els prejudicis, l’abús de poder en les situacions quotidianes o les dificultats de créixer.

Sé que no acaba de reconèixer-se en aquesta etiqueta de rara, tèrbola i de crear mal rotllo amb què la crítica l’ha condecorat. El cert és que al lector li costa admetre que pot identificar-se amb aquests personatges tan incòmodes i inadaptats.

No, aquest tipus de reaccions no les busco. Potser alguns pensen que soc de crear mal rotllo perquè en el fons sí que s’identifiquen amb les històries que explico i no els agrada. No ho sé. Sí que em preocupa una tendència que percebo que jutja si el llibre és bo o no en funció de si s’empatitza o no amb els protagonistes. El concepte d’empatia està bé, sens dubte és el que ens lliga a les narracions, el problema és que aquesta empatia ara s’entén d’una forma molt superficial, com una mera correspondència o fins i tot un voler ser. Sota aquesta premissa, Crim i càstig mai seria un bon llibre, perquè a veure qui empatitza amb Raskòlnikov, l’assassí d’àvies.

Notícies relacionades

Guerres i distopies

Acció de gràcies

Ara l’esperen diverses adaptacions dels seus treballs, al cine o les sèries. ¿Espera alguna cosa d’això o és una cosa molt allunyada de l’escriptura?

Ja que mira, m’han ofert en ocasions fer guions i escriure per a la televisió, però fins al moment no ho he vist clar, crec que el meu llenguatge és un altre i prefereixo evitar distraccions. La veritat que estic molt centrada en això, a escriure, m’ha costat molts anys aconseguir-ho i ara no vull deixar-ho anar assumint altres tasques. Quant a les adaptacions audiovisuals dels meus propis llibres, assisteixo al procés amb curiositat i alegria, però des de la distància.