‘Stranger things’ s’autohomenatja

Així és, tot i que als seus milions de superfans els costi creure-ho: Stranger things s’acaba, o més ben dit, comença a acabar-se, perquè Netflix ha volgut dividir aquesta temporada final en tres blocs. Dijous es van estrenar quatre dels seus vuit capítols; els tres següents ens arribaran el 26 de desembre i l’episodi final (que no sabem si arribarà a 150 minuts, com l’últim de l’anterior temporada) el farà el mateix 1 de gener.

Al servei d’estríming de Los Gatos no sembla que li faci por que les obligacions familiars no espatllin possibles rècords de visionaments. Aquesta tria de dates contrasta amb la reservada per a la primera temporada, estrenada a mitjan estiu del 2016 sense la màxima pompa promocional. No l’esperava ningú amb ànsia, però el tribut dels Duffer Brothers a la cultura pop fantàstica dels 80 es va acabar guanyant no solament els nostàlgics d’aquells dies, sinó també millennials i zoomers sense aquesta connexió vital amb el marc referencial. Si cal parlar d’una sèrie que hagi consolidat Netflix com a força cultural global, aquesta ha de ser Stranger things, fins i tot al davant de El juego del calamar, La casa de papel i The Crown.

Entre els últims episodis estrenats i els que acaben d’arribar han transcorregut gairebé tres anys i mig, un temps considerable quan els herois de la teva sèrie són presumptament adolescents d’institut. Hem de suspendre la incredulitat per seguir amb calma Mike (Finn Wolfhard), Dustin (Gaten Matarazzo) i, sobretot, Lucas (Caleb McLaughlin: 24 anys) en les seves noves aventures, que de fet no són pas tan noves.

En primer lloc perquè som al davant de la continuació de la seva batalla amb Vecna (Jamie Campbell Bower), el monstre humanoide del qual parteix la mitologia i amb la derrota del qual tot hauria d’acabar. Al final dels capítols anteriors, el també conegut com a U o Henry Creel havia aconseguit obrir un quart i definitiu portal entre el fictici Hawkins i el Món de l’Inrevés, aquesta dimensió alternativa oculta al subsol. L’esquerda resultant ha sigut maquillada per les autoritats i s’ha tapat amb unes làmines de metall que alguns fan servir com a tobogan. D’alguna manera cal divertir-se en un lloc sense esperança des que es va imposar la quarantena militar.

Però, abans de tornar al Hawkins de 1987, som al de 1983, de nou acompanyant un petit Will (Noah Schnapp) en la seva reclusió al Món de l’Inrevés. No és gaire espòiler dir (ja es van avançar aquests minuts a YouTube) que aquells dies va rebre visita de Vecna, que el va elegir com a soldat pioner en el seu projecte de dominació. En aquesta temporada coneixem fil per randa el pla definitiu del monstre, que es basa en part en el que semblen inquietants processos de grooming o engany pederasta: por real colant-se en la fantasia.

Aventures més que familiars

Si abans era una col·lecció d’homenatges (sobretot, a Stephen King, John Carpenter i E.T. l’extraterrestre), ara, a prop del final Stranger things s’autohomenatja. El misteri dels primers capítols d’aquesta temporada final és una reedició de la desaparició de Will Myers; sonen Upside down, de Diana Ross (amb aquest títol havia de passar), o I think we’re alone now, de Tiffany, però la cançó més important torna a ser Running up that hill, de Kate Bush, que potser tornem a veure com s’enfila a les llistes. Sense noves criatures a la vista, queda el retrobament amb una efectiva espècie ja coneguda. Es planteja la possibilitat d’un sacrifici que resulta familiar.

A falta del finat Dr. Brenner (Matthew Modine), els Duffer no s’espremen gaire el cervell i inclouen una nova antagonista que compleix les seves mateixes funcions, que treballa en un altre laboratori secret i que està interpretat també per una icona de la dècada dels 80: Linda Hamilton, antiga Sarah Connor de Terminator, saga a la qual, de fet, ja s’havia rendit homenatge en la temporada anterior mitjançant la figura de l’esbirro del KGB Grigori (Andrei Ivtxenko), també anomenat Arnold Schwarzenegger en la sèrie, per si la referència no era prou clara. També la reaparició gairebé final d’un cert personatge quasi oblidat assenyala l’afany dels Duffer Brothers per fer d’aquesta temporada una (auto)celebració més que no pas una caixa de sorpreses o res que pugui qualsevo component de revelació.

Una missió que es complica

L’acció se situa, essencialment, entre el Món de l’Inrevés, on Once (Millie Bobby Brown) acaba ajudant el seu pare adoptiu Hopper (David Harbour) en una missió de reconeixement que no surt tan bé com s’esperava, i l’esquerdada superfície de Hawkins, on la resta de la colla juvenil busca com pot rescatar una nena i evitar un altre segrest. Però el pla de (ir)realitat en què passa el més interessant i inquietant és la presó mental de Vecna, on no arribem fins al final del tercer episodi (amb la firma de Frank Cadena perpètua Darabont) i on es passa massa poc temps d’un quart capítol més entregat a la caòtica acció militar.

La sèrie es manté fidel a si mateixa fins a les últimes conseqüències. També en uns missatges que continuen funcionant, com per exemple el constant recordatori que la unió fa la força o la ferma creença que ser diferent, l’inadaptat, el raret, el millor narrador de jocs de rol, és un avantatge. Aquí, un dels herois clau és qui no s’espera ningú, un jove flautista d’Hamelín amb no poc talent com a guru de meditació.

Notícies relacionades

Maria Rodés canta a l’amor "normal i al que frega la bogeria"

Barcelona brota a Guadalajara com la "guardiana" dels llibres

També efectiu des del punt de vista emocional és el viatge de descobriment de Will, que comparteix dubtes sobre identitat queer i amor amb Robin (Maya Hawke), encara la persona més interessant de Hawkins, discjòquei de l’emissora local i coneixedora de referències cinematogràfiques que van més enllà dels 80: vegeu com resol una crisi recorrent a La gran evasió.

L’inevitable spin-off de Stranger things hauria de ser una enèsima Alta fidelitat amb Robin com a protagonista. Però no parlem de possibles seqüeles quan això de fet encara no ha acabat: tornarem sobre aquesta temporada per Nadal.