Les estrenes de la setmana: un examen al Me Too, la infància amb TDA i el retorn de Julia Roberts amb George Clooney

Exotisme prefabricat

No és res nou que dos intèrprets de l’‘star-system’ s’uneixin (sobretot si estan en hores baixes) i facin una pel·lícula feta a la seva mesura, en la qual ells siguin el màxim focus d’atenció i en la qual puguin lluir-se. El problema és quan la pel·lícula en qüestió no es troba a l’altura de les circumstàncies i, efectivament, l’únic atractiu sigui veure en acció aquests dos actors en qüestió, en aquest cas, Julia Roberts i George Clooney. Ells desprenen carisma i química i s’han encarregat d’empaquetar bé el producte, ambientant-lo en un entorn exòtic i paradisíac que d’alguna manera ens despisti dels greus problemes que porta una pel·lícula el dispositiu de la qual fa gust de ranci.

Segurament els seus responsables han volgut emular certs arquetips de la comèdia clàssicament, però lamentablement Ol Parker (responsable de ‘Mamma Mia: Una y otra vez’), no és Leo McCarey, ni ‘Viaje al paraíso’ és, per posar un exemple, ‘La pícara puritana’, en la qual els protagonistes també estaven separats i llançaven la seva bilis l’un contra l’altre i aquesta disputa es convertia, com aquí, en l’eix de la història. Al seu lloc, ens trobem davant un producte prefabricat, amb una narració plena de clixés i uns diàlegs (i unes situacions) que podien haver estat escrits en la dècada dels dos mil. Però potser tot això sigui igual, perquè, tot i que tot resulti una mica ranci i estereotipat, allà hi ha Julia Roberts i George Clooney per salvar l’assumpte disposats a entabanar l’espectador. I ho aconsegueixen, aquest és el seu mèrit. Beatriz Martínez

Una preqüela inversemblant

Una preqüela inversemblantFa més de dotze anys es va estrenar ‘L’òrfena’ i, a més d’impulsar de manera definitiva la carrera a Hollywood de Jaume Collet-Serra, es va convertir en una pel·lícula de culte. Allà vam conèixer l’Esther (Isabelle Fuhrman), una nena que era adoptada per una modèlica família i que s’encarregava de sembrar el caos en el seu entorn a cop de malignitat fins a enfonsar l’harmonia d’aquest nucli domèstic. Ara ens remuntem als seus orígens en una preqüela d’allò més inusual, ja que l’Esther hauria de ser més jove i l’actriu que la interpreta, malgrat els trucs i el maquillatge, ha canviat les angulacions adolescents que tenia el seu rostre, en aquell moment, per les de la dona adulta que és. No és una cosa fútil, perquè la pel·lícula adquireix un aire d’estranyesa bastant inversemblant. I potser això és el que precisament defineixi ‘La huérfana: Primer asesinato’: que res té sentit. Podríem rendir-nos a aquesta màxima, si almenys la bogeria fos satisfactòria i la pel·lícula es convertís en un divertiment ‘midnight’, però ni tan sols arriba a aquests nivells, es queda descafeïnada per a una cosa, i avorrida per a d’altres.

La seva narració intenta emular els dictats de la seva predecessora, afegint girs rocambolescos per intentar distreure de les evidents carències d’una trama en la qual ja no queda massa misteri per resoldre, perquè ja sabem des del principi el secret que oculta l’Esther. A més, es perd la precisió estilística de Collet-Serra, i s’opta per les piruetes efectistes que converteixen el veritable horror en una cosa insubstancial i gastada. Beatriz Martínez

Viatge al centre de la Terra

El director de la formidable ‘Le quattro volte’, un film del 2010 que proposava una visió poètica dels cicles de la naturalesa sense ser una ficció ni abraçar la causa del nou documental, elabora a la seva última pel·lícula –en una exigua filmografia de tres llargs i cinc curts des de 1995– un altre acostament al document des de la recreació. Michelangelo Frammartino reconstrueix, amb un ritme assossegat i preciós, sense gairebé diàlegs, el treball que un grup d’espeleòlegs italians van realitzar l’agost de 1961 en l’anomenat Abisme de Bifurto, una de les coves més profundes del món. Frammartino filma aquesta naturalesa salvatge, aliena als desordres de la civilització, aquesta cova convertida en un laberint de racons que els espeleòlegs intenten conquerir. I filma també, com si fos el contraplà escollit per aquesta mateixa naturalesa, un vell pastor, més pacient encara que els joves espeleòlegs, a qui mira des del pendent en el qual controla el seu ramat.

La càmera de Frammartino explora per igual un rostre solcat per desenes d’arrugues, les arrugues del temps, i aquesta gruta fins aleshores inexplorada, a més de la vida quotidiana al poble pròxim, els habitants del qual es reuneixen en una petita plaça per veure la televisió, el signe d’altres temps. Sembla un documental, però no ho és. L’única veritat és la de la profunda Calàbria filmada com si encara estiguéssim l’any 1961. Quim Casas

Examen al ‘MeToo’

Un noi és arrestat el matí després de ficar-se al llit amb una noia. Tots dos relaten l’ocorregut de manera similar, però ella ho considera una violació i per a ell va ser sexe consensuat. A partir d’aquesta premissa, la nova pel·lícula com a director d’Yvan Attal observa els dos personatges i les seves respectives famílies des del moment de l’arrest fins al de la sentència, i mentrestant aborda assumptes com els límits del consentiment, la doble victimització i una cultura masculina tan acostumada a abusar del poder que assumeix tenir sobre la dona que ha arribat a normalitzar-lo.

Per aconseguir aquest objectiu, això sí, Attal pren diverses decisions discutibles: d’una banda, inclou escenes i subtrames que miren de manipular la nostra percepció del conflicte i imposar-nos elements de judici de forma tramposa; de l’altra, per demostrar el caràcter elusiu de la veritat arriba a suggerir que les falses denúncies i els judicis mediàtics són amenaces tan pesants com els comportaments abusius dels homes. En qualsevol cas, la malaptesa més flagrant d’‘El acusado’ rau en la seva falta de subtilesa. Especialment en el tribunal contemplant el procés judicial, és una pel·lícula massa calculada i didàctica com per adquirir la complexitat dramàtica que el seu tema central exigeix, o per deixar a l’espectador l’espai necessari perquè tregui les seves pròpies conclusions. Nando Salvà 

A la recerca de la identitat

Jean-Luc Godard, sempre tan polèmic, deia que tota pel·lícula és un document sobre el seu protagonista, tot i que sigui un relat de ficció. ‘Mi vacío y yo’ té com a personatge principal Raphaëlle Pérez, que no és intèrpret professional. De fet, la pel·lícula té elements de ficció a partir de la història real de Pérez, així que, com diria Godard, és un document del seu protagonista. I ell/ella, androgin i segur de si mateix, sustenta tot el relat. El construeix a partir de les seves decisions personals i la seva manera tan espontània d’estar sempre davant la càmera exposant les seves inseguretats.

 Perquè està segur de si mateix, però és també insegur amb la seva identitat. Se sent petita, té cos d’home i no sap si vol operar-se o no. I això estranya els altres, començant per la psicòloga de l’Hospital Clínic barceloní que el tracta. Quan se li diagnostica disfòria de gènere, Pérez inicia el seu particular viatge interior a la recerca de la identitat amb què se senti més còmoda. Aquest procés està expressat de manera singular, a partir de petits i grans detalls, escenes molt didàctiques, trobades amb amants fortuïts –alguns de desitjables, altres de molt indesitjables en el seu tòxic masclisme–, certa tendresa, certa agressivitat social. Un bon film d’Adrián Silvestre, autor de ‘Sedimentos’, un documental de l’any passat sobre l’estada de sis personatges trans en un petit poble lleonès. Quim Casas

Sola contra el sistema

 Tom és un nen de llargs cabells negres, tan llargs com els de la seva mare. Pateix trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, el TDAH. No hi ha situacions gaire conflictives entre ells, però passa una cosa, en ple tractament, que fa desconfiar la mare sobre la idoneïtat de la medicació que li donen al petit. La pel·lícula realitzada pels mexicans Rodrigo Plá i Laura Santullo –fins ara guionista dels films de Plá, la seva parella en la vida real, entre els quals es troben ‘La zona’, protagonitzat per Maribel Verdú i Carlos Bardem– documenta la col·lisió d’aquesta mare amb el sistema: negar-se que el seu fill rebi la medicació pot fer-li perdre la custòdia del nen.

 ‘El otro Tom’ és un film arriscat, no tant pel tema, que ho és, com pel tractament i la distància que imposa entre els personatges i l’espectador. La mare és qualsevol cosa menys empàtica, però tota la pel·lícula funciona amb una sorprenent mesura, tenint en compte la hiperactivitat del nen i les situacions de conflicte que origina. Plá i Santullo eviten bé certs problemes que gairebé sempre evidencien aquest tipus de drames infantils, siguin més naturalistes o impostats, tenint en compte a més que la pel·lícula ofereix un retrat ampli de certa realitat mexicana: la medicina, l’educació, l’absència del pare i la immigració són presents d’una manera o un altre en el relat. Quim Casas

Dansa a l’altiplà

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

En el seu primer llargmetratge, ‘Con el viento’, la directora Meritxell Colell va explicar la història de la Mónica, una ballarina que treballa a Buenos Aires i torna al seu poble natal burgalès perquè el seu pare es troba molt greu. Al seu següent film, ‘Dúo’, Colell recupera aquest mateix personatge just on va concloure l’anterior pel·lícula. Després de la mort del seu pare, la Mónica es va quedar durant 12 mesos al poble per ajudar la seva mare a vendre la casa familiar. Alliberada d’aquella experiència d’autoconeixement i reconeixement amb la mare, emprèn ara un viatge per la serralada dels Andes juntament amb la seva parella, representant als pobles de la zona una obra de dansa que és, en el fons, una catarsi i una última oportunitat per a la relació afectiva entre tots dos: ells volen representar-la, tot i que ningú vulgui veure-la.

Després de la tornada a casa mostrada a l’anterior film, ‘Dúo’ planteja el retorn a un mateix a través de la indagació en la dualitat que estableix tota relació de parella, però que està present també en les lleis inexorables de la naturalesa i el temps: Sol i Lluna, dia i nit, fred i calor, muntanyes i planícies. El resultat és una pel·lícula molt física, cos a cos, sorollosa i silenciosa alhora, un document sobre els seus personatges protagonistes –buscant-se a si mateixos a l’altiplà– més que una ficció o un documental sobre l’aventura compartida de tots dos. Quim Casas