Crítica de música

Llibert Fortuny, Mamani Keita i Oleandole: mos de realitat

El Mas i Mas Festival es va acomiadar dimecres a Paral·lel 62 amb una festa de jazz, funk i flamenc

EPC

El Mas i Mas Festival, que cada estiu aixeca la persiana quan la resta de festivals la baixen, tanca cada edició amb una gresca. I encara que no estigui a la llista de convidats, la realitat, en les gresques, es cola per tot arreu. La d’aquest any havia de tenir fins a quatre concerts, tot i que a última hora va fallar un dels plats forts. El saxofonista britànic Soweto Kinch, jazzman potent i amb càrrega política, no va poder volar a Barcelona per un incident amb el seu passaport que, segons va explicar Kinch a les xarxes socials, va tenir origen en el tracte discriminatori i racista del personal de terra de la companyia Ryanair. Això sí, els organitzadors van prometre portar-lo al Jamboree al més aviat possible.

Va obrir la nit Llibert Fortuny, el saxofonista que fa 20 anys incendiava les jam sessions més potents de la ciutat, les WTF del Jamboree, però que de la nit al dia pràcticament va desaparèixer del mapa. Dimecres a Paral·lel 62 Fortuny semblava el de les WTF. Els efectes de so que inflen el bufec del seu saxo com si fossin asteroides són més sofisticats, però ell és el de sempre: gas a fons, entusiasme i molts viratges. Fortuny feia parella amb un bateria d’aquells que sembla que tinguin quatre mans, l’hongarès Grego Borlaï. Era el seu primer concert junts i probablement no serà l’últim. «Grego va passar la pandèmia atrapat en un lloc on no volia estar», va dir Fortuny, «¡i ara viu a Barcelona!». El saxofonista, exultant, es va obrir al públic amb una sinceritat emocionant. Va parlar dels seus anys lluny dels focus, del que significa tenir pocs concerts –«només quatre aquest estiu»– i de les ganes de tornar a deixar la seva marca en una ciutat en la qual hi ha «molts cuiners i poques cuines». És a dir, bé de músics, malament d’espais on tocar.

Simbiosi

Notícies relacionades

Després del vendaval de Fortuny va arribar Oleandole, una càlida i sòlida trobada entre flamencs de llei i músics de jazz de primer nivell com Albert Bover i Martí Serra que «no és fusió, és simbiosi», va puntualitzar el percussionista Ramon Olivares, ideòleg del projecte. Tòtems del jazz com Wayne Shorter i Charles Mingus per buleries, però també Dionne Warwick –I say a little prayer– aflamencada, Oleandole és la veu d’una Barcelona mestissa que ja no omple titulars però que per sort existeix i resisteix. El seu primer disc, en versió provisional i no disponible ‘online’, es podia comprar només a la sortida. Coses de ser ‘underground’.

El raper i poeta nord-americà Mike Ladd sap bé què és viure als marges. Després d’uns primers discos que eren com un cop de puny, va desaparèixer del radar i ara viu a París, on fa equip amb la banda Arat Kilo: uns francesos fanàtics del jazz etíop que han trobat en Ladd i en la cantant de Mali Mamani Keita el carisma i la desimboltura que necessitaven. A la sala gairebé ningú els coneixia però el seu ‘groove’ va contagiar tothom. Les lletres polítiques de Ladd es perdien entre tant galimaties, però va ser un mal menor. Alegria, imprevistos i mos de realitat. No és poc per a una festa de comiat.

Temes:

Festivals de música Crítiques Jazz

Inicia sessió 0 Comentaris

Simbiosi

‘Sexe a Nova York’: les dones difícils (per fi) han arribat a la televisió

Bret Easton Ellis: «Els homes són homes i les dones són dones. Jo vull un tio de veritat, un tros d’home»