Juan José Millás: «Sempre he admirat la vida de la clausura: pregar i treballar»

Juan José Millás fa dècades que és a la mateixa casa. Als afores de Madrid, d’on va i ve amb metro, aquesta casa és com la conseqüència d’una pau, la que comparteix amb Isabel Menéndez, la seva dona, la mare dels seus fills, l’àvia dels seus nets. Ell està instal·lat, com l’escriptor de la família, en unes golfes que són, com deia Jorge Luis Borges dels molts llibres llegits, un lloc fatigat, ple d’història.

Els llibres aliens que va llegint estan apilats, en desordre, però ell és ordenat també en aquest caos, ja que sap quins llibres ja van ser llegits, quins van quedar a la meitat. Les prestatgeries que sí que tenen cert ordre mantenen a la vista alguns dels reis de la seva baralla de llegir, com Juan Carlos Onetti, de la prosa i ocurrències del qual, és a dir, de les seves invencions, és també hereu.

Com el seu pare en un altre aspecte més pràctic, en el sentit d’immediatament útil, ell també és un inventor, en aquest cas de paraules i de metàfores, amb les quals acudeix cada dia a la premsa (per exemple, en aquest grup, Prensa Ibérica, on col·labora des de fa dècades) i als llibres pròpiament dits, que són especials o insòlits des que va decidir, a partir de ‘Tonto, muerto, bastardo e invisible’, publicat a principis dels anys noranta, iniciar una etapa que va deixar enrere cert existencialisme per convertir la seva literatura en una invenció perpètua que va convertir la soledat, moltes vegades el seu assumpte, i l’entotsolament, que habitava les seves primeres novel·les, en un desafiament a la realitat en favor dels somnis. Entre aquells que precedeixen una etapa en què l’humor no ha sigut aliè a les seves invencions d’escriptor de soledats van sobresortir ‘Visión del ahogado’, ‘El jardín vacío’, 'La soledad era esto’ i ‘Papel mojado’, aquest últim un llibre d’encàrrec, un èxit insòlit que es llegeix a les escoles.

És molt treballador, i no cessa. Als 76 anys, parla per la ràdio, mai falla en la seva cita amb els lectors de diaris, i té temps per compartir aventures literàries, per exemple, amb el científic Juan Luis Arzuaga, amb qui ja porta dos llibres singulars (‘La muerte contada por un sapiens a un neandertal’, ‘La vida contada por un sapiens a un neandertal’, tots dos a Alfaguara, com molts dels seus llibres) en què s’explica la prehistòria de la manera de ser, i fins i tot de pensar o sobreviure, dels homes.

D’una fase d’aquella prehistòria a partir de la qual va sortir un Millás reconstruït, per dir-ho així, s’explica una anècdota. Hi havia l’escriptor amb uns companys d’ofici en una de les tavernes del Madrid vell quan, de sobte, se li va produir una lipotímia. El van portar a una cadira enmig de la calçada, van fer que li donés l’aire, i al cap d’una estona va reviure, pronunciant mentre es despertava la següent frase: «Ja està». Diuen que a partir de llavors va néixer, per dir-ho així, el nou Millás, aquest que vostès escolten o llegeixen com si cada dia estigués reinventant la seva manera de llegir la realitat o de reconstruir-se a si mateix.

En aquesta entrevista ell està assegut en el profund de les golfes, sobre tous seients, més prim que habitualment, disposat amb una bateria de metàfores que surten primer dels seus ulls i que després es converteix en faules, de les quals sobresurt, en el que porta publicat, un llibre autobiogràfic que està entre els més celebrats i llegits, el senar ‘El mundo’, la seva autobiografia amb família, amb el qual va guanyar el premi Planeta el 2007.

Parlar-hi és llegir els seus llibres, així que el periodista intenta preguntar-li pel món que l’habita, a part de pel món que l’envolta.

P. Ja som al final de l’estiu, una estació que és per a vostè parada i fonda d’energia i idees. ¿Com sol ser el seu temps d’estiueig?

R. Doncs un període ple de lectura i escriptura. Hi ha qui deixa d’escriure a l’estiu, però jo no. Em faria vertigen. Passa que jo selecciono moltes lectures, les vaig acumulant i les llegeixo a l’estiu. Tinc la sort de poder retirar-me a una casa a prop del mar i allà porto una vida de monjo de clausura. Em fico al llit a les 22, m’aixeco aviat, camino, llegeixo, escric. Jo és que sempre he admirat la vida de la clausura: pregar i treballar. El meu mode d’oració és la lectura i l’escriptura, i la meva feina és caminar. I mentre camino, penso. ¿Saps?, crec que jo hauria sigut un bon monjo, només m’ha faltat creure en Déu.

P. Aquesta vida de monjo potser contribueix a la bona salut.

R. Jo tinc fama d’hipocondríac. Però crec que no ho soc. El que passa és que em mostro com a hipocondríac perquè un dia em vaig adonar que a la gent li agrada aquesta imatge i, bé, és per no decebre’ls. Del que sí que me n’he adonat és que he arribat a una edat en què he hagut de canviar alguns hàbits. M’he posat a dieta, per exemple, amb ajuda d’una nutricionista, i em sento millor.

P. ¿Els llibres li han donat salut?

R. M’han donat vida. Jo no imagino la meva vida al marge dels llibres. Des que els vaig descobrir, eh. I els vaig descobrir tard, als 15 anys. Al meu barri hi havia una biblioteca pública i, de vegades, per protegir-nos del fred, ens hi ficàvem. Però és clar, allà no podies fer res més que llegir. Un dia vaig agafar ‘Cinco semanas en globo’ i... ¡vaig caure dins del llibre! Recordo que va arribar l’hora de tancar i, com que no era soci, no me’l vaig poder emportar. Doncs l’endemà, a primera hora, hi vaig tornar. Després vaig veure que hi havia llibres de Verne i Salgari i, escolta, em van començar a agradar molt. I també l’‘Enciclopedia Espasa’, que em va fer molt feliç.

¿Per què li va donar tanta felicitat l’‘Enciclopedia Espasa’?

R. És que a aquesta edat hi vaig trobar paraules rares, escabroses, gairebé prohibides. Com la paraula ‘mort’. O la paraula ‘mimetisme’. I, bé, també m’agradaven molt les estampes que tenia l’enciclopèdia, eren molt boniques. D’aquí vaig passar als prospectes mèdics, perquè a casa meva hi havia molta medicina. ¡Que ben redactats estaven, escolta!

P. I quan la malaltia va començar a ser comuna en el seu entorn, ¿com va entendre la vida a partir de llavors?

R. Doncs, davant tots els desastres interns i externs, el meu refugi van ser els llibres. I després l’escriptura. Jo vaig començar a escriure al voltant dels 18 anys. Escrivia poesia, com a descàrrega emocional. Però a mi m’agradava molt la preceptiva literària i això em va ajudar a educar l’oïda. Als 23 anys o així va començar a rondar-me la fantasia d’escriure prosa, una novel·la. Però després vaig fer unes oposicions a Iberia, perquè tots els escriptors tenien una feina que no tenia res a veure amb la literatura. Això era així en la meva generació. Un no pensava a viure de l’escriptura. L’escriptura era una afició i ja.

P. Però ha aconseguit viure’n. ¿Això li sembla un miracle?

R. Doncs sí. Però jo no tenia pressa. Va ser un procés. El vaig anar estirant i, quan vaig haver de deixar Iberia, no hi vaig tenir més remei i em vaig dedicar només a escriure. Vaig començar a tenir bones crítiques i van començar a encarregar-me o suggerir-me llibres i a acceptar-me propostes i després vaig començar a col·laborar en premsa i així ja em vaig instal·lar en l’escriptura. Vaig descobrir que jo tenia habilitats per a la ironia i el pensament paradoxal, i semblava que això agradava als lectors. Amb ‘El desorden de tu nombre’ vaig tenir bona repercussió entre la gent, potser perquè amb aquesta novel·la jo ja era un escriptor sense embuts. Aquí ja soc amo d’uns recursos, que havia experimentat a ‘Papel mojado’, que tenen a veure amb la ironia i la paradoxa.

P. En aquell moment hi havia qui el catalogava com un escriptor existencialista. ¿Però vostè com es veia?

R. Jo em veia amb molta inseguretat. Amb els anys vas guanyant seguretat, però en aquella època jo era molt insegur i per això llegia moltíssim. És veritat que l’existencialisme em va influir. I aquesta etiqueta em va venir bé. La gent pensava que jo ironitzava sobre els meus problemes mentals i me’n reia. I això els agradava. Doncs, mira què bé. És que de jove jo era molt dramàtic, perquè l’existencialisme tenia molt drama. Estava molt turmentat i, bé, avui he deixat de ser jove, però no he deixat de ser un turmentat. Però amb això soc capaç de guardar una distància crítica, fins i tot sarcàstica.

P. La vida i l’escriptura sempre han anat juntes. Però hi va haver un temps en què la vida el tenia perplex. ¿Com va sortir de les preguntes que la vida el va obligar a fer-se?

R. A mi la vida m’ha tingut perplex sempre. El que passa és que he après a dissimular la perplexitat. Però créixer consisteix en això: fingir que hi entens. En general la gent parla de coses de què no sap gaire, simplement perquè té més coses a fer i no només ocupar-se d’entendre-hi.

P. ¿I quan va saber que la vida anava de debò, com diria Jaime Gil de Biedma?

R. Ben aviat. Perquè jo me’n vaig anar de casa ben aviat. En l’adolescència ja vaig saber que la vida anava de debò. Perquè, en una família amb nou germans, en els durs anys de la postguerra, en un Madrid gris i inhòspit, doncs... ja em diràs.

P. ¿I li va fer por?

R. Sí. El que més por em feia era saber com em guanyaria la vida. Perquè a mi guanyar-me la vida em semblava una tasca impossible.

P. Potser per això se’l va veure preocupat quan va deixar la seva feina a Iberia. Com que se sentia desemparat des del punt de vista laboral.

R. Clar. Perquè jo no deixava Iberia per anar-me’n a una altra empresa. Tenia diverses fonts d’ingressos: llibres, col·laboracions en premsa, conferències... Però em feia por viure de la literatura. Perquè per a la meva generació era important tenir una feina segura. I, sí, quan me’n vaig anar em va fer moltíssim vertigen. Perquè ja no tindria un contracte fix i indefinit. És que jo deia: «I si un dia em torno tonto i no tinc idees per fer llibres i articles, ¿què passa?».

P. Va passar que va crear un personatge. El Millás que escriu és un personatge.

R. Doncs... sí. Pot ser. Però, fixa’t, el primer any després de sortir d’Iberia, em vaig adonar que jo ja no havia de sortir de casa. I això em va atordir. En aquella època vaig coincidir en un sopar amb Eduardo Mendoza, que també havia deixat la seva feina de funcionari per ser escriptor, i em va dir: ‘El que has de fer és llevar-te, dutxar-te i vestir-te com si anessis a sortir de casa i no estar en pijama fins a les 12’. I vaig seguir el seu consell, però... em sentia una mica absurd: la meva dona se n’anava a treballar; els fills, a l’escola, i jo em quedava sol a casa. Bé, doncs vaig haver d’adquirir la disciplina d’escriure sempre. Però de sobte començava a sonar el telèfon. Algú d’una revista em demanava un article, una altra persona et convidava a tal lloc... i com que jo tenia pànic de no guanyar prou, deia a tot que sí. I el primer any vaig guanyar molt bé. Però després vaig haver d’aprendre a organitzar-me i a rebutjar algunes coses per centrar-me en d’altres. Una cosa que em va costar molt. Però no vaig tenir-hi més remei.

P. El seu llibre ‘El mundo’ va tenir també el poder d’assenyalar-li una època decisiva en la seva vida.

R. Sí. I, mira, aquest llibre no estava en els meus plans. Mai havia pensat a escriure una novel·la autobiogràfica. Mai. Però hi va intervenir l’atzar. Jo estava fent uns reportatges per a ‘El País Semanal’, acompanyant determinades persones per saber com era la seva vida i el seu ofici. I em van dir que per acabar expliqués com era la meva vida. Em vaig asseure a escriure i tot em va sortir molt ràpid i em vaig adonar que allò no era un reportatge, sinó una novel·la. Vaig escriure el llibre amb molta facilitat i em va donar moltes satisfaccions: el premi Planeta, el Premio Nacional de Narrativa... I després es va traduir molt. I va ser una novel·la molt terapèutica.

P. ¿El va fer millor persona?

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

R. Pot ser. Em va alleujar molt. Està escrita després d’una experiència analítica, que em va anar molt bé, perquè allà fas un relat de la teva vida i això em va ajudar molt.