Morir de riure i dolor

Raphael Bob-Waksberg va saltar a la fama fa una dècada amb BoJack Horseman, aquella insòlita sèrie d’animació per a adults, satírica i depressiva, sobre les tribulacions d’un cavall actor en una versió de Hollywood on els humans conviuen amb animals antropomòrfics. Va sorprendre després amb una altra sèrie, Undone, mà a mà amb Kate Purdy, exploració del temps i la percepció a través de la tècnica de rotoscòpia, en la qual es dibuixa sobre imatges reals.

La seva nova aventura, Long story short (Netflix), no és menys ambiciosa, tot i que des d’una certa distància pugui semblar-ho. El que aparenta ser una telecomèdia familiar animada en la tradició d’El rey de la colina o Bob’s burgers guarda algunes sorpreses importants, sobretot la seva narrativa no lineal. Bob-Waksberg salta cap endavant i cap enrere al llarg de les dècades per contrastar moments en les vides dels Schwooper, família jueva liberal de classe mitjana del nord de Califòrnia amb, segons sembla, molt de la seva pròpia família.

Al centre hi trobem tres germans, Avi (Ben Feldman), Shira (Abbi Jacobson) i Yoshi (Max Greenfield), afectats de diverses maneres per haver crescut amb una mare tan religiosa com la Naomi (Lisa Edelstein) i un pare tan matusser com l’Elliot (Paul Reiser). En el primer episodi, el melòman Avi presenta la seva nòvia, la Jen (Angelique Cabral), als seus en un moment agitat: el bar mitsvà del Yoshi. En el segon, en un salt temporal de vertigen ja anunciat al final de l’anterior capítol, l’Avi i la Jen ja tenen la seva pròpia descendència i la Shira espera poder tenir-ne, tot i que només podrà ser així amb ajuda del seu cercle més pròxim. La idea de Bob-Waksberg és anar oferint-nos moments aïllats de diverses èpoques que, una vegada units, disfrutats, riguts, plorats, ens facin creure que coneixem els Schwooper des de sempre.

En contrast amb la bogeria de BoJack, aquesta és una sèrie gairebé realista, en què els moments de riure tonto solen anar seguits d’un mos de realitat. El seu humor sol estar tenyit de dolor, una cosa pròpia de la sensibilitat jueva. Aquí els pares no són uns maltractadors, sinó gent fal·lible, o el que és el mateix, normal, digna gairebé sempre d’empatia i comprensió. Però encara queda espai per al deliri de cartoon: vegeu (de debò, vegeu) aquest tercer episodi sobre l’impossible negoci en què es fica el malgirbat Yoshi, uns tubs que contenen (i disparen) matalassos.

En el disseny visual hi trobem, igual que en BoJack, la gran dibuixant i historietista, o artista, sense més ni més, Lisa Hanawalt, que busca un acabat tan imperfecte com els personatges retratats; que el tacte sigui artesà i el color pugui sortir del contorn. La sèrie té una mica de còmic alternatiu slice of life, o de vida quotidiana. També de les clàssiques animacions dels Peanuts: ¿no té l’Avi un punt de Charlie Brown de 30 anys?

Al final dels crèdits trobem sempre un apunt tranquil·litzador, clarament antiintel·ligència artificial: "Aquesta sèrie ha estat feta per humans". No era necessari assenyalar-ho.

‘Long story short’

Notícies relacionades

La IA no només escriu, també encongeix els llibres i els llegeix per tu

El raper Lil Nas X, a l’hospital després d’un aldarull amb la policia

Creador: Raphael Bob-Waksberg

Estrena: 22/8/2025 (Netflix)