La Ludwig Band sospira per «tocar pel broc gros, com Bob Dylan en els 60»

La Ludwig Band arriba aquest dijous a l’Acústica, de Figueres, en el tram final d’una tanda de 60 concerts. «Són molts, és una cosa bastant seriosa», se sorprèn Quim Carandell, el seu cantant i principal compositor, que anuncia un tancament de cicle per a l’1 de desembre a l’Apolo, final de gira del seu segon disc llarg, ‘La mateixa sort’, llançat fa una mica més d’un any. A l’Acústica actuarà en la jornada d’obertura de la primera edició postpandèmica del festival, un cartell que, en la seva tradició, condensa les atraccions del moment en l’escena catalana, amb artistes com Sopa de Cabra, El Petit de Cal Eril, Oques Grasses, Joan Dausà, Clara Peya, Els Catarres o Delafé i las Flores Azules.

Esperit de l’Alt Empordà

Tocar a Figueres ve a ser com tocar a casa per a aquest sextet amb arrels a la localitat d’Espolla, a l’Alt Empordà. «D’allà és mig grup, i l’altre mig, de Barcelona. Però és on vam començar i on gravem els discos, i ens agrada dir que som d’allà», explica Carandell, que situa els orígens de la banda al seu tàndem amb Andreu Galofré (baix) quan tots dos tenien 17 anys. D’allà va sorgir aquest enfocament com a cançonistes amb «vocació de fer temes perquè la gent els pugui cantar», apunta. «Un ideal propi del folk, em sembla, perquè fem els discos com un mitjà per presentar-les en directe i cantar-les, i que la gent ho faci també. A partir d’allà hi pot haver un vernís més rock’n’roll, depenent de cada cançó».

De Dylan prenen pistes ambicioses: miren de portar al seu terreny, gairebé res, el ‘so de mercuri’ de les seves primeres obres elèctriques, com ‘Blonde on blonde’ (1966). «Aquella manera de tocar una mica pel broc gros, com uns bojos, en discos que no estaven ni barrejats». Tot i que la seva volença per un rock granulat, amb ocasional simpatia folk, conviu amb un gust per la melodia que entronca amb dos noms molt precisos. «Els Beatles i Abba, els dos referents del pop», remarca. «En el grup hi ha un debat constant sobre quin grup és millor. ¿Què n’opino jo? Doncs depèn, vaig canviant cada dia».

Celebració vital

Les cançons de La Ludwig Band s’assenten en una idea de crònica quotidiana («la meva primera motivació és explicar històries») invocant certa despreocupació, amb acidesa i ironia, i lluny del culte a l’obscurantisme. «No vull ser un cantautor de misèries», deixa clar Quim Carandell. «Els que més admiro tenen el seu moment de misèria, però no fan d’aquest el seu únic argument». Així, ‘S’ha mort l’home més vell de l’Espolla’, més enllà dels seus ritus funeraris, es desprèn un halo de celebració del cicle vital, i ‘Tren a València’ deixa anar una crítica social a compte de la immigració deixant un rastre d’èpica potser una mica ‘springsteeniana’ (el Boss és un altre dels seus referents). «El míting polític és una cosa de què volem fugir». Allà, l’exemple és Ovidi Montllor, que «explicava la seva historieta, de la qual s’extreia una moral, sense fer un decàleg reivindicatiu».

Podria pensar-se que són una tropa d’inadaptats, reticents al temps que els ha tocat viure, però ni creuen que la música dels 60 i 70 sigui millor que la d’ara («és només la que més ens agrada»), ni es veuen com «un grup de tribut a un passat més feliç». No es tracta de forçar les coses. «Mai intentem exagerar aquesta tendència al passat». I quant a la seva posició de ‘rara avis’ de l’escena, es veuen «còmodes fent una cosa relativament diferent de la resta».

Notícies relacionades

Llúcia Garcia, la nova Ventafocs del cine espanyol: «No vull que ‘Romería’ em canviï la vida»

La Cubana, estrella de la temporada pletòrica de Focus

Així va ser amb molts dels seus artistes preferits, com Sisa, guru a qui van rendir homenatge, compartint escenari com a final de festa, en el concert col·lectiu ‘Malalts del cel’, el mes passat en el Grec. «Va ser una nit maquíssima. Nosaltres som molt tímids i ens costava molt anar-lo a saludar, però va venir ell i ens va dir paraules molt boniques», recorda Carandell, que sospira ara després del camí caminat durant aquest últim any. «Després de l’Apolo, serà el moment de parar una mica i reflexionar sobre tot el que ens ha passat».