Adeu a Virginia Patton, l’última supervivent de ‘Que bonic que és viure’

Cotització a l’alça

Patton, nascuda a Cleveland el 1925, quedava com a representant d’una manera de fer cine que es va anar extingint en la dècada dels 50, amb la competència de la televisió i l’aparició dels nous formats. Tanmateix, títols com ‘Que bonic que és viure’ continuen funcionant a les mil meravelles, i no només entre nostàlgics d’aquell cine. Avui, Capra cotitza bastant millor, per les temàtiques socials de les seves pel·lícules, que altres cineastes hollywoodians que fins fa poc gaudien de més rellevància.

‘Que bonic que és viure’ es va gestar en un dilema vital per a la societat nord-americana, la indústria de Hollywood i el paper que jugarien aquells directors que, com Capra, John Huston o John Ford, havien participat en la Segona Guerra Mundial al comandament de les unitats cinematogràfiques de l’Exèrcit. De 1946 és també ‘Els millors anys de la nostra vida’, el drama de William Wyler que mostrava la difícil reinserció en la societat dels oficials i soldats que tornaven del front bèl·lic.

Cine polític

Capra va optar per un tipus de film ben diferent, allunyat del realisme tradicional, per parlar de l’ambient postbèl·lic. Va prendre com a marc el Nadal, però en el seu revers menys festiu: Stewart encarna el propietari d’un petit banc que, desconcertat per la penúria econòmica i la desaparició d’una important quantitat de diners, decideix treure’s la vida. En el moment d’abalançar-se al buit, un àngel amb l’aparença bonassa de l’actor Henry Travers se li apareix per impedir el suïcidi i ensenyar-li com de bonic és viure. Sona edificant, però la pel·lícula té un rerefons una mica més sòrdid.

Capra era un expert a realitzar al·legats socials a través de la comèdia. ‘Sucedió una noche’ (1934) és un excel·lent retrat de l’època de la Gran Depressió a partir de les aventures d’un periodista i una jove rica que no s’assabenta de res del que està passant al seu país. ‘El secreto de vivir’ (1936), ‘No us l’endureu pas’ (1938), ‘Caballero sin espada’ (1939) i ‘L’home del carrer’ (1941), protagonitzats per James Stewart o Gary Cooper, van il·lustrar les consignes del New Deal, la política intervencionista per pal·liar els efectes de la depressió econòmica propugnada pel president Franklin Delano Roosevelt entre 1933 i 1938. A la seva manera, Capra va fer el cine polític més eficaç del Hollywood d’entreguerres.

Llibertat expressiva

Però conclosa la segona contesa mundial, en la qual Capra va rodar diversos documentals –‘La batalla de Inglaterra’, ‘La batalla de Rusia’, ‘Ataque en el Pacífico’–, el cineasta va voler expressar-se més lliurement i va crear la seva pròpia companyia, Liberty Films, que només va arribar a produir tres pel·lícules, ‘Que bonic que és viure, ‘El estado de la unión’ del mateix Capra i ‘Mai l’oblidaré’ de George Stevens.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

‘Que bonic que és viure’ és la màxima expressió d’aquest anhel de realitzar cine social alhora que distès; realista, però amb elements sobrenaturals. Virginia Patton, que havia sobreviscut tots els seus companys, interpreta la cunyada de James Stewart. Va ser el seu únic paper rellevant en una curta trajectòria de 13 llargmetratges que inclouria aparicions, algunes sense acreditar, en el ‘western’ ‘Tierra generosa’ (1946) i el drama ‘A doble vida’ (1947), inspirat en ‘Otel·lo’. El 1949 va contraure matrimoni i va abandonar per complet el cine i la interpretació.