‘¡Nop!’: Jordan Peele ens ofereix entreteniment en gran i amb segones

El misteri està a punt de resoldre’s i els protagonistes ens en donen algunes de les claus. Són Daniel Kaluuya, que ja va treballar amb Peele a la seva ‘opera prima’, Déjame salir, i Keke Palmer, que també va col·laborar amb el director en la seva etapa còmica, al programa d’esquetxos’‘Key and Peele’. A la pel·lícula interpreten dos germans que s’han de fer càrrec d’un ranxo després de la mort del pare. Allí domen cavalls perquè participin en les pel·lícules. Són descendents d’aquell joquei negre que va protagonitzar aquesta imatge fundacional del cine. L’OJ (Kaluuya) és taciturn i pencaire. L’Emerald (Palmer) és el contrari: expansiva, vital i una mica despreocupada. 

Entreteniment en gran

«Peele va escriure el guió durant la pandèmia, en un moment en què la por i l’horror ens va envair a tots», explica Daniel Kaluuya. «En aquell moment no sabíem ni tan sols quan podríem sortir de casa nostra ni com afectaria això el cine, així que ell va voler crear una pel·lícula d’entreteniment en gran, com les que recordem de la nostra infància, i que constituís una experiència cinematogràfica». 

Per a això va conjugar tota una sèrie d’elements que ens porten del ‘western’ a la ciència-ficció passant per l’horror i la comèdia. Hi ha ‘cowboys’ contemporanis, ranxos com a atracció turística, un ovni depredador i ximpanzés assassins. Però, com no podia ser de cap altra manera, ‘¡Nop!’ també bascula en un àmbit metafòric, l’especialitat de Peele. Si ‘Déjame entrar’ parlava sobre el racisme incrustat en la societat nord-americana just a l’etapa de Trump i ‘Nosotros’ girava entorn de la lluita de classes i la mirada de l’altre, ‘¡Nop!’ es converteix en una al·legoria de la cultura de masses, de com Hollywood construeix els mites i els fagocita i sobre quin paper tenen els afroamericans dins d’aquest sistema que des dels inicis (aquelles fotografies de Muybridge) els ha condemnat a la invisibilitat i l’explotació. 

Tot per ser vistos

«En el fons, també va sobre la imatge», prossegueix Kaluuya. «Som a l’era d’Instragram i una imatge ho val tot. Perdem el temps en veure fotos ‘random’, però allà les tenim. El que no es plasma no existeix, diu la pel·li. I ells s’obsessionaran a registrar Jean Jacket [el nom que posaran al plat volador]». 

«Fem el que sigui per ser vistos, perquè ens reconeguin. És una cosa que aprens a la indústria de l’entreteniment, i crec que el Jordan volia parlar de la violència intrínseca que hi ha en això. Com sense adonar-nos-en estem sent devorats», continua Keke Palmer.  

Jordan Peele no ha eludit anomenar bona part de les seves referències. ‘Señales’, de M. Night Shyamalan, o ‘Encontres a la tercera fase’, de Steven Spielberg, la influència del qual com a director resulta obvia en aquest cas. També els ‘westerns’ mítics, especialment ‘Fins que li va arribar l’hora, de Sergio Leone, o ‘La porta del cel’, de Michael Cimino, pel concepte dels paisatges oberts. Precisament el director volia que, igual que cada vegada que ens banyem al mar pensem en ‘Tauró’, quan mirem el cel després de veure ‘Nop’, ens creï inquietud per si entre els núvols s’hi amaga un ovni. També volia reivindicar l’escassament valorat ‘western’ negre, com la pel·lícula protagonitzada per Harry Belafonte i Sidney Poitier, ‘Buck i el predicador’. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

Keke Palmer reconeix que es va quedar en xoc quan en va llegir el guió. «Sabia que em sorprendria, perquè era una pel·lícula de Jordan Peele, i ell sempre té idees brillants. Però no sabia fins a quin punt fliparia. Crec que és realment audaç. Ell volia fer una cosa diferent, que l’espectador es desconcertés, es divertís i alhora es fes preguntes. Totes les seves obres són així, però en aquest cas, per la mena d’elements que hi fusiona, encara més, i et passes amb la boca oberta tota la pel·lícula. Jo no parava de dir ‘¡uau!, ¡uau!»

L’aposta de Jordan Peele sens dubte s’ha convertit en tot un esdeveniment. En la seva setmana d’estrena als Estats Units es va col·locar al número u de la taquilla i ja ha recaptat més de cent milions de dòlars, quaranta-quatre durant el primer cap de setmana. «Crec que la pel·lícula té una cosa especial que connecta amb el públic. Fa por, també hi ha moments d’humor, alguns que et deixen sense paraules [atenció a l’aparició del mico Gorky] i, tot i que sigui el menys impactant de la pel·lícula, també trobem una relació preciosa entre dos germans, que és el que a mi més m’agrada».