Vacances mirant al sostre
L’anticançó de l’estiu (4) ‘Azzurro’, de Paolo Conte
Aquesta marxa de tons alegres i text decaigut s’ha anat convertint en una mena d’himne italià alternatiu arran de la seva popular versió original, a càrrec d’Adriano Celentano el 1966
‘Azzurro’ és un clàssic del faristol de Paolo Conte (que n’és l’autor, juntament amb el lletrista Vito Pallavicini), però per ajustar-lo a la categoria d’anticançó de l’estiu cal recordar-lo, sobretot, en la seva versió original, la d’Adriano Celentano, de 1966. Aquí, amb la seva fanfàrria i un ritme de marxa, entonat amb veu franca, «que pertany al poble i que busca la veritat», segons va dir Conte un dia, es manifesta el cru contrast entre la seva joia aparent i el pas canviat que transpira la lletra.
L’estiu ha arribat, ella se n’ha anat a la platja i aquí estem, a casa, mirant el sostre, sentint el so dels avions i pressentint que la tarda se’ns farà llarga. El protagonista pensa en veu alta i compara el seu avorriment amb el d’«aquells diumenges en soledat» al seminari, «fa molts anys», però ara ni tan sols té un capellà a mà amb qui parlar. Entren allà la imaginació i el surrealisme i es veu corrent a l’estació, a batzegades, per reunir-se amb ella. «Però el tren dels meus desitjos / en el meu pensament va al revés». Recorda quan era petit i busca al jardí una cosa que li faci pensar en un destí llunyà: Àfrica, els baladres, el baobab i un lleó que «qui sap on és».
Amb veu aixafada
Notícies relacionadesExpliquen que Celentano es va presentar a l’estudi de gravació mentre estava refredat i que hi va haver dubtes sobre si era el millor dia per consumar la sessió. Però va acabar decidint-se, pensant que potser aquella veu nasal, disminuïda, podia transmetre millor l’estat de mandra i abandonament atribuïble al personatge. D’allà va sortir una cançó que amb el temps es va convertir en una espècie d’himne d’Itàlia alternatiu, on el blau al·ludeix al cel però es correspon també amb la samarreta de la selecció nacional en el futbol i el bàsquet (la ‘squadra azzurra’). Els orígens de la identificació del blau amb Itàlia es remunten a l’estendard de la família reial dels Savoia, en temps de la unificació del país.
‘Azzurro’ transmet vigor i eleva l’esperit malgrat que la seva lletra sigui portadora de melancolia i desconcert. Un cas extrem de dissociació. Paolo Conte, que al principi era compositor i no intèrpret, la va acabar incorporant als seus repertoris quan, a mitjans dels anys 70, acostant-se a la quarantena, es va decidir a pujar als escenaris. Dècades després, és possible veure en la cançó un punt de trobada dels italians, com es va observar fa dos anys, quan, en els dies del confinament, es va cantar en balcons i terrasses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
