Jane Birkin, emocionants retalls de vida al Teatre Grec

Però Birkin va venir acompanyada del cançoner d’‘Oh! Pardon tu dormais’, el segon en el qual es prodiga com a lletrista (després d’‘Enfants d’hiver’, 2008), i que reflecteix una profitosa entesa amb Étienne Daho, autor de les músiques i director artístic de l’espectacle. Si la cançó francesa és reconeguda per posar el pes en la paraula, Daho representa la connivència del text amb la melodia suggerent i l’ambientació elaborada. Tot això, amb un accent pop, en contrast amb la fibra orquestral que la va envoltar en el Primavera Sound del 2018.

Rumb a Melody Nelson

Arquitectura elèctrica refinada, amb colorit tímbric i subtils ‘grooves’, jugant amb la mitologia a la peça d’obertura, incursió instrumental a ‘Je t’aime... moi non plus’ que ella, entrant en escena amb lentitud, va desviar cap a una altra peça de la mateixa època, ‘Jane B.’, abans d’introduir-se en les noves cançons. Aquí hi va haver el pop sumptuós de ‘Ces murs épais’, ‘Cigarettes (al·lusió a la Kate) i ‘Catch me if you can’. Estàtica, recolzant-se amb una mà al tamboret i transmetent certa fragilitat producte de la malaltia, continuava sent la mateixa Birkin precisa en la manera de dir els textos i d’entonar-los amb la seva lluminosa expressivitat.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Per als degustadors de la llegenda, el tram més disfrutable el van posar els quatre temes centrals de l’àlbum ‘Histoire de Melody Nelson’ (1971), de la ‘Ballade’ a ‘L’hôtel particulier’, que va saludar amb un «merci, Serge» i mirant al cel. Una recreació exquisida, a la qual van seguir altres números amb la firma Gainsbourg, com ‘Di doo dah’ i el tendre ‘Ex fan des sixties’, en què, en el seu recorregut pels ídols perduts, va afegir David Bowie i Lou Reed. Encadenant bisos, Birkin va culminar la nit d’una manera inesperada, «una sorpresa per a Barcelona», furibund assalt al tema ‘Putain putain’, d’Arno, a cop de rock punky, que va trencar l’atmosfera encantada i amb el qual potser va alliberar tensions acumulades.

---

Nota editorial: EL PERIÓDICO no il·lustra aquesta crítica amb una fotografia de l’actuació de Jane Birkin al Teatre Grec perquè va considerar inacceptables les condicions imposades per l’artista als reporters gràfics.