Novetat editorial

Juan Cruz: «A Espanya, la postguerra va ser tan llarga que ens en vam oblidar»

El periodista i escriptor canari va presentar a la barcelonina llibreria Laie la seva novel·la ‘Mil doscientos pasos’

ALVARO MONGE

Quan Juan Cruz era un nen que estudiava en una escola mal dotada del Puerto de la Cruz, a la costa nord de Tenerife, un dels sacerdots que s’ocupava de la seva educació el va reprendre un dia pel seu deficient rendiment acadèmic i, davant tots els seus companys de classe, va dir en veu alta i clara: «Juan Cruz Ruiz corre el risc de perdre la beca, perquè està acollit a la pobresa». Era la brutal manera que tenia el sistema de recordar-li a aquest xaval malaltís quin era el lloc que li corresponia en la societat canària de la postguerra. La refinada venjança del nen Juan Cruz va ser estudiar fins a veure el seu nom al quadro d’honor de l’escola. I llegir, llegir-ho tot. I començar a escriure.

Periodista de llarguíssim recorregut, escriptor i poeta que des del febrer passat ocupa el càrrec d’adjunt a la presidència de Prensa Ibérica, grup editorial a què pertany EL PERIÓDICO, Juan Cruz Ruiz (1948) porta escrivint tota la vida, des del dia que va copiar el poema ‘If’ de Rudyard Kipling, en la traducció al castellà de Jacinto Miquelarena, en una paret de pedra de casa seva. I es diria que tots aquests anys d’escriptura han sigut una preparació per arribar a la novel·la ‘Mil doscientos pasos’ (Alfaguara), un àlbum de records d’infància que barreja autobiografia, fantasmagoria i ficció per il·lustrar un moment particularment fosc de la història d’Espanya. «És el llibre més seriós i més important que he escrit mai», assegura.

Un nen de 73 anys

Cruz presenta ‘Mil doscientos pasos’ a la barcelonina llibreria Laie, envoltat d’amics i lectors (i, sobretot, d’amics lectors). En la mirada riallera i el verb apassionat i digressiu d’aquest home de 73 anys que xerra sobre el seu llibre amb l’escriptora Olga Merino i el periodista Álex Sàlmon continua vivint el noi canari, pobre i asmàtic que, sense saber-ho, buscava en les paraules i els amics una via per escapar-se del regne de la por i la barbàrie. «Jo mai he crescut», afirma, abans de convidar al riure còmplice de l’auditori amb una divertida al·lusió a la seva baixa estatura.

Notícies relacionades

Explica l’escriptor que la novel·la va néixer d’un record més aviat sinistre: el d’un dels membres de la seva colla de nois del barri colpejant-li el cap contra el mur d’un hort fins a deixar una marca de sang. «Volia parlar de tots aquests nois que es divertien brutalment, en el sentit literal, perquè vivien en un món brutal». Un món marcat per la perplexitat que dona viure en la pobresa sense ser gaire conscient que hi ha altres maneres de viure. «No érem uns nens infeliços, però tampoc sabíem què era la felicitat», apunta.

Cruz considera que la societat espanyola no ha sabut, o no ha volgut, fer una anàlisi rigorosa sobre què va passar en el període de la postguerra i quines empremtes va deixar, especialment als barris allunyats del centre. «A Espanya, la postguerra va durar tant que ens en vam oblidar», assenyala l’escriptor, que assegura que avui dia se li estarrufen els pèls quan sent els representants de la ultradreta demanar, per exemple, l’expulsió dels menors no acompanyats vinguts de fora. «Hi va haver un dia que aquests nens vam ser nosaltres. I al nostre propi territori». D’això, també, va ‘Mil doscientos pasos’.