Lorde imposa el seu hedonisme ecològic en el Primavera Sound

El Primavera arriba al final, aquest dissabte, però abans va viure una altra sessió concentrada d’atraccions pop de signe variat, amb les aglomeracions de cada dia i esquivant contratemps com la fallada del sistema informàtic que, la matinada anterior, va causar problemes, durant un parell d’hores, a les barres dels escenaris centrals. Res d’això va impedir que Lorde oferís una bonica actuació, amb estil, missatge i trames ballables per perdre el món de vista. Concert, amb tot, de format festivaler, una mica reduït respecte als que ha ofert en sales de ciutats com París i Amsterdam.

Viatge espiritual

L’angoixa generacional dels seus àlbums anteriors ha donat pas a una reformulació més global i ecològica, prop del ‘new age’ com va suggerir el primer tema, ‘The path’, indicador d’un viatge espiritual. El material del passat (‘Homemade dynamite’, ‘Ribs’ o ‘The Louvre’, inspirat aquest «en una aventura d’estiu», va fer saber) va servir per assentar el xou amb un creixent aparell electrònic, deixant després pas a temes nous com ‘Secrets from a girl (who’s seen it all)’ i ‘Mood ring’, amb el grup fent una rotllana i tocant guitarres acústiques. Lorde, traient partit d’una veu bonica sense ser enlluernadora, va celebrar la bonança meteorològica d’aquests dies a Barcelona, idònia per a l’apologia del seu ‘Solar power’, tema que va coronar el concert amb tot el seu hedonisme («odio l’estiu / no suporto el fred») i les seves similituds amb ‘Loaded’, de Primal Scream. Abans van caure les fites galopants: ‘Royals’, ‘Supercut’ i ‘Green light’.

Protagonisme femení

La de divendres va ser una jornada amb altres poderoses protagonistes femenines, entre les quals la nord-americana del sud Brittany Howard, carnosa veu atenta a la tradició soul-funk amb rerefons gòspel, que va donar nova vida als èxits del seu àlbum ‘Jaime’ (2019), obra que segueix sense relleu. El títol del disc al·ludeix a la seva germana gran, morta als 13 anys (el 1998) de càncer ocular, cosa que ens situa el context sofert de la seva obra. Cançons riques en tribulacions personals, com ‘Goat head’, mirall del racisme als estats del sud («¿qui va punxar els pneumàtics del meu pare i va posar un cap de cabra al seient del darrere?»).

Paraula de Nina Simone

La seva actuació va combinar la gimnàstica ‘funky’ i la balada amb ànima, de l’elàstic assalt inicial a ‘Hit it and quit it’, de Funkadelic, a les ressonàncies espirituals de ‘He loves me’, cançó en què anuncia que no tornarà a l’església però que se sent estimada per Déu. I una sentida ‘Stay high’, amb lluïment vocal i textura d’òrgan Hammond. Cantant profunda i guitarrista amb tirada al solo àcid, va tancar invocant Nina Simone a ‘Revolution’ i portant-nos a l’any de gràcia de 1969, tan significatiu en matèria de reivindicació dels drets civils.

Notícies relacionades

Poder de les guitarres en el reinici del Primavera Sound al Fòrum

Guardiola i Mourinho es fonen en un petó que conclou el seu passat turbulent

Una altra figura alta, l’australiana Courtney Barnett, es va mostrar riallera defensant un catàleg de rock d’autor amb punyents ressenyes líriques i dinàmiques ben temperades. La carta de presentació va ser ‘Rae street’ (del disc que va llançar l’any passat, ‘Things take time, take time’), cançó que al·ludeix al carrer de Melbourne on viu i des de la finestra que veu passar la vida i extreu conclusions sobre el poder dels diners i el perill de tenir expectatives massa altes en la nostra existència (també en el pla mediambiental). D’aquí a altres temes de l’àlbum i el rescat de números celebrats com ‘Avant gardener’, deixant un rastre de noblesa indie-rock que va connectar amb les essències baptismals del Primavera Sound, un festival que ja entén poc de fronteres estilístiques.