10 llibres per entendre + Serrat

Manuel Vázquez Montalbán (Ed. Xúquer, 1973).

Una excepcional obra primerenca, de trajecte breu (179 pàgines), però destra en la seva aproximació al jove Serrat. Vázquez Montalbán descriu el Poble-sec on va créixer, evoca el seu tarannà inicial «apocat, una mica acomplexat, però amb un ganxo impressionant quan se situava davant el públic» i observa el fons «popular i intel·lectual» de la seva obra. Volum de la llegendària col·lecció Los Juglares, dirigida per José Manuel Caballero Bonald, reeditat el 2010 per Nortesur

 

. ‘Serrat i la seva època. Biografia d’una generació’

Margarita Rivière (Rosa dels Vents, 1998).

Del fruit de les seves converses amb l’artista i del coneixement surt aquest llibre en el qual Rivière es va valer de Serrat per traçar una crònica de l’Espanya moderna, des de la postguerra i a través de les convulsions socials i polítiques. Obra amb fons generacional, en la qual es percep la complicitat entre biògrafa i biografiat.

 

‘Serrat. Material sensible’

David Escamilla (Grup Enderrock, 2005).

El comunicador barceloní, fill de Salvador Escamilla (el ‘Radioscope’ del qual, a Ràdio Barcelona, va donar el 1965 a Serrat una primera oportunitat de donar-se a conèixer), firma aquesta lleugera guia estructurada a partir d’una llarga entrevista, amb discografia comentada i testimonis de figures pròximes com ara Noa, Joan Albert Amargós i Ricard Miralles.

 

‘Algo personal’

Joan Manuel Serrat (Ed. Temas de Hoy, 2008).

L’antologia oficial de lletres del cantautor, de 1965 a 2006, en un contundent volum de 560 pàgines completat amb fotos i vinyetes serratianes a càrrec de firmes com Quino, Forges i Caloi. Serrat es presenta com «un xarnego, un mestís que, en el meu cas, no va heretar ni la prudència del seny català ni la fermesa aragonesa, però que, de manera natural, es va educar en la comprensió de la diversitat i la tolerància del diferent».

 

‘Serrat. Cantares y huellas’

Luis García Gil (Ed. Milenio, 2010).

El gadità Luis García Gil ha emergit entrat el segle XXI com l’especialista més minuciós i persistent de l’obra de Serrat, i en aquest volum assaboreix rimes, situa contextos i avalua arranjaments musicals establint una mirada canònica. Llibre avalat pel mateix Serrat, representa l’anàlisi més completa al seu art de la cançó. Un altre volum de García Gil, ‘Serrat y los poetas’ (Ed. Efeeme, 2021), se centra en un aspecte del cançoner, les adaptacions literàries.

 

‘Sentir y pensar con Serrat’

Francesc Sáinz Bermejo (Ed. Milenio, 2014).

Subtitulat ‘Reflexiones de un psicoanalista de hoy a partir de la obra del poeta y músico’, ofereix un conscienciós recorregut pels materials sensibles de què Serrat s’ha servit en les seves cançons: l’amor i la felicitat, la soledat, l’envelliment i la mort, el seny i la imperfecció. En el fons, la fascinació de l’autor per la manera com poetes i trobadors «parlen de manera natural» d’allò que als científics tant els costa estudiar.

 

‘Mediterráneo. Serrat en la encrucijada’

Luis García Gil (Ed. Efe Eme, 2015).

L’àlbum de 1971 és l’objecte d’anàlisi d’aquest volum presentat per García Gil com el «refugi líric al qual sempre es torna». El Mediterrani serratià cobra formes d’estat mental i invitació a la sensualitat, la contestació i la memòria des del seu epicentre inspirador a l’Hotel Batlle de Calella de Palafrugell.

 

‘Serrat. Sus huellas en Cuba’

Ángel Miguel Martínez Gómez (Ed. Cal·lígraf, 2018).

El 1973, atret per l’afecte percebut i pel «fenomen històric molt important» de la revolució, Serrat va aterrar per primera vegada a l’Havana. El cubà Martínez Gómez reconstrueix aquesta i les següents visites, com la que va fer des de l’exili mexicà (1975) i la que va fer amb Mario Benedetti (1985). Moment vidriós: l’autor atribueix el rebuig de Serrat de les execucions del 2003 (als tres segrestadors d’un transbordador amb què pretenien arribar a Florida) a la seva postura genèrica contra la pena de mort i «en cap cas» a la seva «intenció de rubricar un pronunciament contra el govern i el poble cubans».

 

‘Serrat, Llach i l’efecte Dylan’

David Viñas Piquer (Universitat de Barcelona, 2018).

Tal com els Rolling Stones es van convertir, en l’imaginari popular, en «els anti-Beatles», la relació entre Serrat i Llach és la de «pols oposats sense possibilitat d’atracció», aventura Viñas Piquer, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ell es nega a escollir entre tots dos, i en aquest assaig posa l’accent en allò que tenen en comú: el substrat poètic, l’‘efecte Dylan’.

 

‘Serrat en la Argentina. Cincuenta años de amor y aventuras’

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Tamara Smerling (Ed. Planeta, 2019).

A l’Argentina, Serrat és aquest «oracle» a qui es consulta «pels salaris dels docents, la marxa de l’economia local, el nou president o per què el Boca va perdre en la Libertadores», fa notar l’autora. El vincle amb el país que es remunta a 1969 i va viure episodis elèctrics el 1983, després de la fosa de la dictadura militar. Entre tanta emoció desbocada, un misteri, el de ‘La montonera’, cançó presumptament dedicada a la model, posada a guerrillera peronista, Maria Anne Erize, que Serrat va arribar a interpretar en viu, però que mai va gravar.