Els Pets: «Fer un disc que es diu ‘1963’ vol dir que no amagues les arrugues»

Lluís Gavaldà. La idea és ajuntar dues efemèrides que ens defineixen: el naixement dels membres del grup i del gènere que practiquem, el pop. Ara tot ha de ser nou, rabiós i lluent, i volem qüestionar-ho: el pop ha arribat a la majoria d’edat i ja no és aquella expressió artística que només és vàlida quan tens de 20 a 30 anys. Els nostres herois es moren de iaios i això és una bona notícia. Intentem mostrar en quina situació vital estem, i quin senyal més evident que posar l’any del teu naixement a la portada.

És el seu segon disc amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la producció. Però ‘Som’ era més cru i abassegador, i aquest, més delicat.

Ll. G. Més auster. Una pista per cada instrument, sense ‘recordings’, tot analògic, preses úniques, gairebé sense maquillatge, sense elements externs. Intentant que el que fa cada instrument sigui el menys tòpic i habitual possible.

Dominen les dinàmiques subtils, que requereixen diverses escoltes.

Ll. G. Mai he sigut fan dels discos que requereixen segones i terceres escoltes. Si un disc no m’entra a la primera, difícilment m’entrarà més endavant.

Joan Reig. Jo sí que obligo els discos que m’agradin, i després el plaer és més gran. Són discos que escoltaré tota la vida.

Ll. G. Aquí partíem d’una vintena llarga de cançons, i el Joan (Pons) va triar les que tenien una afinitat sonora. Quan escoltes l’àlbum per primera vegada, pots pensar que hi ha moltes cançons semblants. Les cançons venen de dues remeses, una de pandèmica, quan semblava que s’acabava el món i havia de deixar la meva empremta davant l’apocalipsi imminent, i una altra de posterior que hem aprofitat més. Hi ha una voluntat postpandèmica, amb més ironia i mala llet que melancolia.

Així arrenca el disc, amb ‘No t’escolto’, un tema maleducat.

Ll. G. Impertinent. La cançó d’una persona que ja té una edat i que no està per aguantar segons què. Al disc hi ha moltes cançons que són punts de no retorn, de comiat, en l’àmbit sentimental.

¿A qui es refereix el tema ‘Jordi Puig’?

Ll. G. A un company de classe que va morir amb 16 anys. La idea era reivindicar el Jordi Puig que tots tenim en la vida. Es refereix a la primera vegada que la vida et fot una hòstia i te n’adones que no seràs invencible sempre, i que tot és fràgil.

Ara es parla molt de fragilitat i vulnerabilitat, que són materials de les cançons d’Els Pets des de fa molts anys.

Ll. G. Ensenyar les cicatrius, ¿no? Quan fas un disc que es diu ‘1963’, això vol dir que no amagues les arrugues. ¡T’han costat molt! Aquesta sensació de vulnerabilitat la notem accentuada amb l’edat, amb nosaltres mateixos i els nostres éssers estimats: els teus pares ja no hi són, o tenen una salut precària.

Vet aquí una altra de les seves cançons sobre hospitals, ‘Fem riure’.

Ll. G. Són espais que cada cop visitem més, ja sigui per nosaltres o pels que ens envolten. Aquí hi ha una història entre dos personatges que s’envien missatges, i volia que el mal fos físic, que hi hagués hagut un accident.

I hi ha una cançó que, amb el títol escrit a la contraportada en caixa alta, apareix com ‘Atracament a la caixa’, i després al llibret te n’adones que és ‘Atracament a La Caixa’. ¿Ja s’ho van pensar bé?

Ll. G. La Caixa, sí, en majúscules, perquè quedi clar. Estem esperant la resposta per via penal... És una reflexió en conya del concepte bancari, que és l’estafa més gran del capitalisme. Els bancs han arribat a la perfecció, quedar-se amb els nostres diners i cobrar-te per fer-ho. En el nostre cas, com que som de 1963, recordem quan el banc encara es feia perdonar i et regalava discos. Ara han aconseguit que l’oficina bancària sigui un lloc inhòspit per al client de la nostra edat o més gran que nosaltres.

Falin Cáceres. ¡I ens han contractat per tocar a Cap Roig!

¿Tocaran el tema allà?

J. R. ¡És clar! En els concerts tocarem tots els temes del nou disc. Som dels pocs grups que ho continuen fent.

Ll. G. Si jo fos el seu cap de màrqueting, utilitzaria la cançó de fons en els anuncis, ¡la capgiraria!

Tornen a estar en la roda promocional. ¿I la televisió, què?

J. R. Fa poc vam estar a l’‘Efecte Collins (La 2), un tipus de programa que ja no es fa: entrevista llarga, cançons senceres, plató en directe...

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

¿I què els sembla el programa musical de TV-3, ‘Eufòria’?

Ll. G. A mi em van proposar ser jutge de l’‘Eufòria’. No el vull menysprear, hi ha un treball ben fet, però el concepte del xou em repel·leix. Jugar amb l’esperança d’una persona i jutjar-la en tres minuts en directe, a la seva cara... No tinc estómac per fer-ho, per dir-li a algú «tu no ho has fet bé». Fa una mica de mal que l’únic espai de música a TV-3 la barregi amb el ‘reality’ i el concurs. Però jo em vaig barallar tres anys per fer un programa de música a TV-3 (‘El celobert’) i me’l van posar a les 12 de la nit de diumenge.