Laurent Cantet: «Twitter demostra que la mentida i l’abús surten a compte»

¿Per què va decidir adaptar la història de Mehdi Meklat?

Perquè no l’entenc. Al seu dia vaig llegir alguns articles francament interessants que va escriure sobre la vida als suburbis i vaig veure com entrevistava de forma molt incisiva els líders polítics; l’escoltava als matins a la ràdio. Les seves intervencions denotaven una maduresa sorprenent considerant queNeklat tenia llavors només 17 anys. I després, un dia, em vaig assabentar per la premsa dels horripilants tuits que havia escrit en el passat. ¿Com pot tenir una mateixa persona actituds tan contradictòries entre si? Continuo sense explicar-m’ho.

El títol de la pel·lícula, ‘Arthur Rambo’, és també l’àlies que el seu protagonista adopta a Twitter. ¿Què el va portar a escollir-lo?

D’una banda, al·ludeix al poeta Arthur Rimbaud i, de l’altra, al brutal heroi fictici John Rambo. Crec que la fusió de dos referents culturals tan oposats il·lustra a la perfecció el conflicte entre les ambicions literàries del meu protagonista i la còlera que el consumeix.

¿Quina relació manté vostè amb les xarxes socials?

No fingiré que les entenc. Quan era jove, valoràvem tot el que era ‘punk’ i el marginal i, en canvi, l’únic que importa a la joventut actual és la popularitat. Existeix un preocupant desig d’agradar al major nombre possible de gent. ¿Què significa aquest canvi de paradigma? ¿És aquesta la manera que tenim avui de lidiar amb la sensació creixent de soledat que ens assola?

 

La pel·lícula reflexiona sobre un concepte tan candent com la cancel·lació d’aquells artistes que tenien comportaments o opinions personals qüestionables. ¿Què opina vostè al respecte?

Louis-Ferdinand Céline va ser un antisemita repugnant, però també un geni de la literatura. Hi ha molts més casos com el seu, és clar, i crec que és necessari posar aquestes figures artístiques en el context del seu temps en lloc d’esborrar-les del mapa. El problema és que en la cultura dels 280 caràcters no hi ha espai per al context, ni la reflexió, ni l’argumentació, ni la complexitat. I això, inevitablement, afavoreix els linxaments públics, com més violents millor, i també les solucions més simplistes als problemes.

I això ajuda a explicar l’ascens de populismes i extremismes...

Va quedar demostrat amb el triomf de Trump als Estats Units i després amb l’auge creixent de partits com Vox a Espanya i l’Agrupació Nacional a França. El problema és que, si els nostres polítics utilitzen les xarxes per propagar falsedats, eludir responsabilitats i promoure l’enfrontament violent, el seu públic pren l’exemple. Al final, les xarxes convencen la gent que la mentida i l’abús surten a compte.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Fins a quin punt va concebre ‘Arthur Rambo’ també com una reflexió sobre la dificultat que representa la mobilitat social resulta per a la França immigrant?

La pel·lícula se centra en l’àmbit de la indústria cultural i crec que l’esquerra intel·lectual sempre accepta de bon grat qualsevol jove artista procedent del lumpen o les minories perquè això els fa sentir-se bé amb si mateixos. Però tan aviat com algun d’aquests joves dona mostres de no adaptar-se als codis d’aquesta burgesia que l’ha acollit, immediatament n’és expulsat. Per això, figures com Mehdi Meklat i Arthur Rambo queden atrapades en terra de ningú, pressionades des de dalt perquè renunciïn a la ira que els va inspirar inicialment i qüestionats des de baix per haver desertat de la causa. ¿És possible accedir a un món sense trair l’altre? Ho dubto.