‘Els homes i els dies’: una cambra fosca gai al TNC

Portar ‘Els homes i els dies’ a escena ha sigut un dels reptes més importants als quals s’han enfrontat Josep Maria Miró, dramaturg encarregat de l’adaptació teatral, i Xavier Albertí, director de l’espectacle que torna per primera vegada al TNC des que va deixar el lloc després de vuit anys al capdavant del teatre de la Generalitat. És la segona vegada que tots dos treballen junts a la Sala Gran després de ‘Temps salvatge’.

Infinitat de personatges

Dels 11 actors de l’elenc només dos encarnen un únic personatge: Rubén de Eguía és el David, el protagonista, i Mercè Arànega, la seva mare. Paula Blanco agrupa tota la resta de personatges femenins en la vida de Vilaseca mentre que Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, Roberto G. Alonso, Oriol Genís i Federico Metral es reparteixen els múltiples papers d’éssers que es creuen amb el protagonista en el seu recorregut vital a la recerca de la seva identitat i de la seva acceptació. Tots són projeccions del protagonista, veus que apareixen i desapareixen en una escenografia abstracta que Max Glaenzel ha dissenyat com una enorme cambra fosca de la ment que es va poblant de trobades, psicoanàlisis, idees, situacions, somnis i fantasmes.

La incapacitat d’estimar, la promiscuïtat, el desig, la insatisfacció, la dificultat d’encaixar en una Catalunya on si no ets el millor no ets ningú són alguns dels temes que hi apareixen. Però l’autoconeixement a través de la sexualitat és fonamental en una obra que Albertí connecta amb ‘El pes de la palla’, de Terenci Moix. «Moltes vegades en la creació de la identitat hi pesen més els elements de construcció psicoafectiva i sexual que els ideològics. Pot semblar que els diferenciï però el sexe també és política i viceversa. La identitat és un cúmul de coses», assenyala Albertí. Per ell també hi ha molta connexió entre aquest muntatge i ‘Gang bang’, una obra de Josep Maria Miró que va causar un escàndol en la seva estrena al TNC fa anys. «Els Legionaris de Crist van destruir part de l’escenografia i algun polític es va atrevir a dir que si ell fos conseller de Cultura aquesta obra no s’hauria estrenat, una forma de protocensura inacceptable», va recordar Albertí. Esperem que aquesta vegada no passi res semblant.

Termòmetre moral

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

El seu muntatge no eludeix les trobades furtives del protagonista en lavabos de Londres o altres espais, però tampoc s’hi recrea. Albertí el tracta de manera suggerent, gens ‘hardcore’. «Si alguna cosa hem tingut present és el termòmetre moral», ha assenyalat el director que aposta per donar protagonisme a la paraula. La producció «no es dirigeix a un col·lectiu específic», va aclarir, «sinó a qualsevol ésser humà que senti que la pulsió de la seva construcció identitària no passa només per l’acceptació de la seva naturalesa genital, sexual i psicoafectiva i ideològica, sinó també per la construcció dels ponts i vincles amb altres éssers humans, sobre la construcció de l’amor, en els entorns familiars i privats i per una manera d’entendre que el llenguatge ens allunya de la realitat per crear-ne un altre, com ens va ensenyar Shakespeare a ‘La tempesta’».

Rubén de Eguía encarna durant gairebé tres hores, amb 20 minuts d’entreacte inclosos, un personatge de «dimensió estratosfèrica», segons Albertí. «És com fer quatre Hamlets», diu fent broma. De Eguía creu que part de la insatisfacció del seu personatge «prové d’una cosa que encara hi ha a Catalunya: un enorme grau d’exigència. Ens eduquen per ser el millor. No serveix ser el segon», ha destacat. Admira la tremenda veritat i honestedat de Vilaseca per enfrontar-se a si mateix i explora terrenys difícils en un període que abasta 22 anys. De 1987, quan tenia 23 anys i era un jove estudiant en un campus nord-americà fins al 2009. «Viatja a les parts més incòmodes de l’acceptació del jo per posar ordre a les seves idees, acceptar les seves pors i els seus fantasmes», ressalta Albertí. La resta de personatges són les seves pròpies projeccions. Veus i records que apareixen en l’imaginari del protagonista a través de cartes, trucades, trobades furtives, malsons i somnis. Les escenes no segueixen la novel·la de manera lineal i compta, a més, amb aspectes que no hi figuren, com fragments d’obres de Josep Maria de Sagarra, Puig i Ferreter i Pedro Lemebel. També inclou un monòleg que Miró ha escrit per reivindicar els transformistes de Barcelona, des dels que van actuar al Paral·lel del segle XIX fins a Carmen de Mairena i Ángel Pavlovsky. Albertí espera que l’obra serveixi per orientar aquells que, com Vilaseca al seu dia, necessiten conèixer-se i acceptar-se. «Hi ha una voluntat de revisar la seva peripècia vital perquè serveixi com a procés d’aprenentatge, de neteja, de compartir alguns aspectes perquè qui senti les mateixes pulsions interiors pugui identificar-s’hi».